O Sant Joan Rodó són les runes d'una antiga capella circular, de les poques que es tenen constància a Catalunya, a prop de Saga, el municipi de Ger, a la comarca de la Baixa Cerdanya, que fou destruïda pels francesos el 1793. La imatge fou venuda a un antiquari l'any 1900.
Es presenta com un petit túmul de 8,5 metres de llargària per 7 metres d'amplada. La seva relativa irregularitat en els diàmetres pot ser deguda al fet que el nord sembla escapçat per l'antic camí de Bolvir a Bellver (probable via romana i camí ral). Actualment, s'observen tres blocs de pedra sense treballar que formarien part del sòcol o de les filades baixes i que donen idea de la forma circular de l'edifici. L'estructura continua en el mateix sentit però ja coberta per l'herba del prat. Malgrat tot s'intueix una possible planta circular de les dimensions referides. El topònim de Sant Joan Rodó corroboraria aquest fet, en principi assumit per paral·lels amb altres esglésies d'aquest tipus.
Barcelona, 1 d'agost de 1974, conegut com a Sicus Carbonell. És un músic i director de cinema gitano català. És el cantant, compositor i guitarrista principal de Sabor de Gràcia, grup que va fundar i impulsar el 1994, i una de les veus de referència de la rumba catalana actual. És net de l'Oncle Manel, fundador de la Unió Gitana de Gràcia i guardonat amb la Creu de Sant Jordi i la Medalla d'Honor de Barcelona (durant anys, l'Oncle Manel fou la principal autoritat per resoldre conflictes culturals entre gitanos i no gitanos arreu del país).
Promotor de la cultura gitana, Sicus Carbonell ha co-dirigit amb Xavier Gaja el documental Gitanos Catalans! (2011) i treballa com a mediador social. A més, combina l'activitat al front de Sabor de Gràcia amb la feina de compositor i productor musical per a altres artistes. El 2008, fou nominat als Premis Goya per la cançó Podemos volar juntos, composta per a la pel·lícula de Belén Macías El patio de mi cárcel.
Barcelona, 19 de juny de 1901 - Barcelona, 28 de novembre de 1990. Fou un realitzador cinematogràfic i industrial. Fill dels empresaris Delmir de Caralt i Sala i Maria dels Àngels Puig i España i net de Delmir de Caralt i Matheu. El seu nebot, Josep Maria de Quadras i de Caralt, fou el 3r comte de Sant Llorens del Munt. Estudià Peritatge Mercantil i Direcció d'Indústries Tèxtils i Tintòries i treballà en la indústria tèxtil per tradició familiar. Però Delmir de Caralt és més conegut per haver fundat, juntament amb la seva muller Pilar de Quadras i Feliu (1901-1971), la Biblioteca de Cinema Delmir de Caralt, considerada la biblioteca de cinema més important d'Espanya i una de les més importants d'Europa. Des de 1988, el fons es troba a la Biblioteca del Cinema de la Filmoteca de Catalunya.
Fou un dels primers cineastes amateurs del país. La seva producció es divideix en el que ell anomenava pel·lícules d'argument, realitzades amb familiars i amics com a protagonistes, i reportatges i documentals.
Barcelona, 30 d'octubre de 1921 - Barcelona, 4 d'abril de 2012. Va ser un cineasta amateur català. Als dos anys la seva família es va mudar a Premià de Mar (el Maresme). Després de la guerra civil va treballar a la Companyia Transmediterrània. Va ser destinat a la Mútua Naviera on va entrar en contacte amb diversos metges de qui, més endavant, faria pel·lícules sobre les seves intervencions quirúrgiques. Més endavant, va treballar per a Gallina Blanca, on va fer nombrosos documentals sobre les activitats de l'empresa. També va formar part del Centre Excursionista de Catalunya, de l'Associació Fotogràfica de Catalunya i de l'Orfeó Català. Va treballar amb 8mm i amb 16mm, i va realitzar gran quantitat de produccions industrials, artístiques, històriques, esportives i de viatges. Hi ha més de 170 produccions de Joan Capdevila i Nogués conservades a la Filmoteca de Catalunya i als arxius de Televisió de Catalunya.
Barcelona, 1957. És professor titular de Ciència Política a la Universitat Autònoma de Barcelona i autor de nombroses publicacions, entre les quals destaquen Dios en América (1988), ¡Bienvenido mR. Berlanga! (1993) –en col·laboració amb Maite Grau- i Conversaciones sobre Borges (1995). Amb la novel·la Quién va guanyar el Premi Nadal 1997.
Com a cineasta, l'any 2012 va presentar Queridísimos intelectuales (del placer y del dolor) (2011), un film on deu intel·lectuals espanyols filosofen sobre la vida, l'erotisme, l'humor, la ironia, el patiment, el suïcidi i la mort. L'any 2013, Cañeque va fer La cámara lúcida (2013), el seu següent treball, que pren el nom de l'assaig homònim de Roland Barthes i que és un “documental de ficció” en clau de comèdia sobre el procés creatiu en què intervenen, com en el seu debut cinematogràfic, personalitats com Santiago Carrillo, Fernando Savater i Romà Gubern.
El 2016 presentà Sacramento, una ficció de “cinema dins el cinema” interpretada per Fermí Reixach, Tony Corvillo, Cristina Gamiz, Miriam Tortosa, Ariadna Cabrol, Nya de la Rubia i el mateix director. La història narra com un director de cinema vol fer una pel·lícula sobre un capellà que es torna boig i imagina tres possibles casos per definir el seu personatge. Amb els actors en blanc i negre sobre un fons en color, el film és una mirada, des de la paròdia, a la relació entre la religió i la bogeria.
Barcelona, 11 d'octubre de 1936 - Barcelona, 5 de desembre de 2015. Fou un director i guionista de cinema català. Diverses de les seves obres tracten aspectes de la guerra civil espanyola. Fou un dels fundadors de l'Institut del Cinema Català, creat el 1975. studià als Jesuïtes de Sarrià i, posteriorment, va cursar la carrera de dret a la Universitat de Barcelona i estudis de piano amb el mestre Raymond Trouard. En un primer moment es dedicà a la literatura i va arribar a finalista del premi Nadal amb la seva novel·la La coraza. Va col·laborar com a crític cinematogràfic a les revistes «Índice» i «Nuestro Cine». El 1961 va debutar com a director amb el curtmetratge Contrastes i el 1963 fundà la productora Tibidabo Films, sota la qual va dirigir la major part de la seva filmografia. L'any 1970 va cofundar l'Institut del Cinema Català. El seu primer llargmetratge, Los felices 60 (1963), on va plasmar una crítica a la burgesia catalana a la manera del neorealisme italià, va ser seleccionat al Festival de San Francisco. L'any 1967 Camino va presentar la seva pel·lícula Mañana será otro dia, amb guió d'ell mateix i de l'historiador Romà Gubern, col·laborador habitual seu, en la qual va mostrar una actitud crítica cap a certs sectors intel·lectuals. A España otra vez (1968) va abordar la Guerra Civil espanyola, tema que va marcar una gran part de la seva producció. El protagonista de la pel·lícula era un excombatent de les Brigades Internacionals i Camino va comptar amb el suport d'un exbrigadista nord-americà. De 1969 és la seva producció Un hivern a Mallorca, inspirada en la vida i la relació de Chopin i l'escriptora francesa George Sand.
Jaime Camino va ser un autor de grans èxits comercials. Als anys setanta va dirigir diverses pel·lícules, com Mi profesora particular (1973), amb Analía Gadé, Joan Manuel Serrat i José Luis López Vázquez, encara que va destacar pel film Les llargues vacances del 36 (1976), protagonitzada per Paco Rabal, José Sacristán i Concha Velasco, premiada per la crítica al Festival de Berlin.
Durant els anys vuitanta va dirigir Picasso per ell mateix (1983), un curtmetratge de 12" amb Emiliano Moro, El puerto de mi ciudad (1984), i El balcón abierto (1984), produïda per TVE, inspirada en la figura i obra de Federico García Lorca i amb guió de Camino i del poeta i escriptor José Manuel Caballero. En aquest film hi va participar el desaparegut Antonio Flores. Una altra de les seves obres destacades, produïda també per TVE, va ser Dragón Rapide (1986) on narra els fets que envolten la revolta de 1936, que finalitza amb l'arribada del general Franco a Tetuan per posar-se al capdavant de la rebel·lió.
Ja a la dècada dels noranta, Camino va signar El llarg hivern (1992), un dels projectes més ambiciosos de la seva carrera, que comptà amb un repartiment de luxe: Vittorio Gassman, Adolfo Marsillach, José Luis López Vázquez, Rosa Novell, Hermann Bonnín, Jean Rochefort, Silvia Munt, Teresa Gimpera i la model Judith, amb un guió escrit per ell mateix, Romà Gubern, Manuel Gutiérrez Aragó, Juan Marsé i el nord-americà Nicholas Bernheim. Albert Guinovart posà la música a aquesta història d'una família acomodada catalana que el gener de 1939 està dividida ideològicament entre els dos bàndols de la Guerra Civil. El film va obtenir l'any 1992 el Premi de la Generalitat al millor llargmetratge, música i guió, i el 1993 va ser considerada per la crítica com a millor film del Festival de Punta del Este (Uruguai). L'any 2001 Camino va reprendre la direcció cinematogràfica amb la pel·lícula en format documental Els nens de Rússia, que recull el drama humà dels aproximadament 3.000 nens espanyols evacuats. Amb aquest film va guanyar el segon premi de la secció “Tiempo de Historia” de la Seminci de Valladolid.
L'any 2009 Jaime Camino va rebre el Gaudí d'Honor que atorga l'Acadèmia del Cinema Català. Morí el 4 de desembre de 2015 a Barcelona, deixant un llegat cultural de gran interès per a la cinematografia catalana
Barcelona, 29 d'octubre de 1987. És un director, productor, muntador i músic català. Codirector de la productora Nanouk Films que produeix, entre d'altres, documentals, ficció, videoclips, projectes de museografia, interactius i publicitat. Ha rebut el Premi Internacional de la Crítica (FIREPRESCI), al festival Message to Man de Sant Petersburg, pel documental Bugarach. Sergi Cameron Tapia va viure fins a l'adolescència al barri de Sant Andreu de Palomar de Barcelona. Als 18 anys, va entrar a l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC).
L'any 2019, va dirigir el documental Niños somos todos, sobre el viatge iniciàtic a Bolívia del Niño de Elche, un acostament a diferents realitats socials i musicals que li permet reflexionar sobre la seva pròpia vida, la seva personalitat, l'aprenentatge de la música i la relació entre el seu art i la seva família.
Barcelona, 11 de març de 1947. És un director, guionista i productor de cinema català. És un dels cineastes catalans contemporanis més importants, finalista dels premis Gaudí per Elisa K i La por, des del 1967 té un recorregut amb títols imprescindibles com És quan dormo que hi veig clar o La senyora, retrats de pintors extraordinaris com Guinovart, Tharrats o Vilacasas, documentals com Nits de Jazz o l'històric que va fer amb l'Albert Abril sobre la Diada de Catalunya del 1977. Ha sigut professor de Guió i Direcció a la Universitat Pompeu Fabra i a l'Institut Politècnic Sant Ignasi. És la parella de Judith Colell, amb qui resideix a Sant Cugat del Vallès
