domingo, 18 de octubre de 2020
Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de la Sanabra)
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Vicenç de Morrocurt)
El temple és d'una sola nau coberta amb volta de canó, seguida sobre arcs torals lleugerament apuntats. Té un absis semicircular, decorat amb arquets cegues i bandes llombardes. A la zona nord hi ha una capella afegida posteriorment. Destaca una torre de base quadrada amb merlets esglaonats de maó. La porta d'accés és adovellada. La pica baptismal és circular amb la base molt més petita que la boca. Les parets són molt més còncaves i excepcionalment gruixudes. Té tres bandes amb decoració geomètrica. La primera junt a la boca està formada per un seguit de quadrats rebuidats. A 34 cm de la boca s'observa una segona banda de doble dent de serra i junt a la base un fris format per un seguit de triangles en relleu.
La masia, situada a un nivell lleugerament superior, consta de planta baixa, pis i golfes, amb coberta de dues aigües. A les portes i finestres s'han decorat amb ceràmica i maó vist. Té un baluard i altres dependències agrícoles
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Sadurní de la Marca)
L'església de Sant Sadurní està situada al peu de la muntanya del Castell, adossada a la rectoria i al cementiri. És una església de tres naus, tot i que originalment en tenia només una, amb volta de canó i arcs torals, i un absis semicircular amb arcs cecs, bandes llombardes i tres finestres d'arc de mig punt. La porta, lateral, és adovellada. La coberta és a dues vessants. El campanar, de planta quadrada, té coberta de pavelló i finestres d'arc de mig punt. En l'actualitat el conjunt es troba abandonat.
La pica baptismal és quadrangular amb els angles arrodonits i els laterals ondulats. Les parets són verticals fins als 30 cm de la boca on s'inicia la part concavada de base del vas. Es creu que devia anar muntada sobre una peanya d'uns 40-50 cm aproximadament. És d'una forma molt poc comuna i que únicament té paral·lels en terres del Penedès en la de Sant Jaume de Domenys. Actualment és fragmentada conservant-se tres trossos que componen la totalitat de la base i part dels laterals essent possible la seva reconstrucció, la qual cosa és molt recomanable per l'interès tipològic d'aquesta. Aquesta pica és procedent de la primitiva església parroquial de Castellví de la Marca situada al costat del cementiri, on es conserven importants vestigis del primitiu temple romànic dedicat igualment a Sant Sadurní i que fou abandonat l'any 1927. La boca presenta una motllura formada per dos bordons contigus en la seva superfície plana i un altre de 5 cm que l'entorna en la part lateral. A 30 cm de la boca hi ha una sanefa de 5 cm d'amplada formada per un seguit de petites piràmides de 2,5 x 2,5 cm de base
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere Sacarrera)
_-_1.jpg)
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere del Castell de Gelida)
En una paret lateral de la capçalera, hi ha el sarcòfag de Berenguer Bertrand i el seu fill Nicolau (senyors de la Baronia de Gelida), d'estil gòtic. Està compost per una caixa paral·lelepipèdica, suportada a mitja paret per mènsules esculpides amb forma de lleó. Les cares laterals i frontal contenen un seguit de quadrilòbuls amb un escut a dins. A la cara frontal, entre els dos escuts, hi ha gravada la següent inscripció: "Asi jauen los molt onrats an B.G.N. é an Choalu Bertrand fill seu, les animas dels quals sian an Gloria" El sepulcre fou profanat el 1936 i desaparegut, més tard es localitzà al Museu Marès i fou retornat. La coberta piramidal no correspon al sarcòfag, sinó que fou trobada en unes excavacions.
La capella de Sant Roc, situada al lateral sud, és coberta amb un sostre decorat amb una quadrícula de motllures de guix, formant calaixets, a l'interior de les quals hi ha quadrats i cercles, amb flors a dins (rosasses). Les motllures acaben en petites mènsules. Hi ha també restes de pintures murals. Les restes de pintura són posteriors a la construcció del cor el 1680. Són pintures murals polícromes que representen la imatge de santa Llúcia amb orla i segurament amb túnica, disposada sota una arcada
Pintors Catalans (Jacint Salvadó i Aragonès)
Mont-roig del Camp (Tarragona), 1892 - Le Castellet, prop de Marsella, 1983) fou un pintor català, inclòs dins del grup conegut com l'escola de París. De petit va patir paludisme i es va instal·lar a Barcelona. Es va formar inicialment a l'Escola de Llotja i va completar els seus estudis a Marsella i a París. A Marsella va entrar en contacte amb la Masoneria. Va viure aleatòriament entre París i Barcelona fins al 1936. Allà va entrar en contacte amb Picasso i Derain i a Barcelona va realitzar la seva primera exposició el 1921, a les Galeries Dalmau. En aquest període va esdevenir un dels pintors espanyols millors considerats al París de l'època, rebent bones crítiques de personatges com Waldemar George, Uhde i Charensol, qui deien que tenia la més prometedora carrera dels espanyols que hi havia a París. Va realitzar exposicions regularment cada dos anys, seguint el sistema expositiu parisenc i exposant a galeries importants com Bing, Worms Billiet o la Galeria de Simons Heller. En aquesta època va mantenir una relació amb la ballarina suïssa Anita Wiskemann. Posteriorment va viure a Le Castellet i més endavant a Zuric
A l'estat espanyol va tornar a exposar el 1973 a Madrid, a la galeria de Juana Mordó i dos anys més tard a Alacant. Ja en democràcia, el 1979 la galeria Orti de València li dedicà una exposició antològica.
La seva obra és molt coneguda a Alemanya, Suïssa i França, on va realitzar diverses exposicions. Considerat per alguns com un pintor de referència de la seva generació, a Catalunya el seu treball no ha tingut el reconeixement merescut, tal com van denunciar crítics de la talla de Maria Lluïsa Borràs l'any del seu centenari, que passà desapercebut. La Generalitat de Catalunya va arribar a programar una exposició per celebrar el desè aniversari de la seva mort, però la crisi econòmica de 1993 va posposar indefinidament el projecte. El 2002 el Museu Reina Sofia de Madrid li va realitzar una exposició antològica i posteriorment el Museu d'art contemporani de Tarragona li va realitzar una altra.
Pintors Catalans (Ramon Salisi Bonastre)
Manresa, 1 d'agost de 1921 - 18 de desembre de 2008. Pintor i grafista. Muntanyenc per afecció a la natura, fou president del Centre Excursionista de la Comarca de Bages entre 1967 i 1970. Va rebre la Medalla d’Or del CECB i la Medalla de Plata de Dibuix, el 1942. La seva mare Mercè, era de cal Ramon de Sant Salvador de Guardiola, Tenia tres germanes. Casat amb Rosa Casajuana, va tenir dues filles: una geòloga i l'altra música. Va ser coordinador a Manresa de les Festes Fabra (1968). Durant una colla d'anys fou cap de la secció artística dels Magatzems Jorba de Manresa, on va estar-hi fins al desembre del 1970 com a Tècnic de publicitat. Va impulsar Notícias de Jorba, obra del seu equip habitual de treball : Ramon Estrada, Dolors Punsà i Jubell i Vila Closes, entre d’altres
Pintors Catalans (Josep Antoni Salgot i Vila)
Aiguafreda (Barcelona), 1953 - Aiguafreda (Barcelona), 22 de juliol de 2019. Va ser un director de cinema, pintor i poeta català.Llicenciat en ciències econòmiques, estudià també sociologia, grafisme, fotografia i cinema. Col·labora en diverses revistes i mitjans cinematogràfics, i va començar a treballar amb el grup Nou Grup de Teatre Universitari. El 1973 fundà el Grup Obert de Disseny amb Joan Reig, Josep Rigol, Enric Cusí i Carles Jover i Ricart. Fruit d’aquesta experiència foren un parell de curts (1974-75), un dels quals, Olvidar esas horas (1974), participà en certàmens internacionals de prestigi. El 1976 crearen la productora Imatge Comunicacions, SA (IMATCO, SA), per a la qual rodaren Madison (1977), Premi Sant Jordi de Cinematografia 1978 al millor curt espanyol, i el llarg Serenata a la claror de la lluna (1978), que rebé el primer premi al Festival de Huelva 1978. Gràcies al contacte amb Josep Joan Bigas i Luna, rodà en solitari el seu guió Mater amatísima (1979-80), l'única pel·lícula catalana que forma part de la col·lecció del MoMA. Malgrat els nombrosos guardons i la bona acollida, fins i tot internacional, obtinguts per aquest film personal entorn de la relació obsessiva d’una mare amb el seu fill autista, no tornà a rodar fins al 1988, aquest cop el thriller Estación Central. Després d’un nou parèntesi, adaptà la novel·la d’Antonio Tabucchi Dama de Porto Pim (2001). La seva última producció fou My Way (2008). També va realitzà alguns documentals i sèries de televisió. D'entre els episodis de sèries de televisió que dirigí destaque De moda, 1986, i Cròniques de la veritat oculta, 1997. Fou un dels impulsors de l’Acadèmia del Cinema Català. A més del cinema, practicà la pintura de manera habitual. El 2012 rebé la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona. En paral·lel al cinema, Salgot també exercí de pintor, sobretot des de finals dels anys 80, i va escriure poesia. A més, ha col·laborat en diverses revistes, entre les quals, Ajoblanco i Fotogramas
Pintors Catalans (Cinta Sabaté i Querol)
Tortosa, 1946. És una escultora i pintora catalana, coneguda per a les seve figures de dones i la maternitat, crea cossos femenins decidits, sòlids i geneorosos. També es va dedicar a la docència als IES de Santa Coloma de Gramenet, Amposta i Tortosa. Té dos anys quan el seu pare mor; fins llavors la família viu de forma acomodada. A partir d’aquell moment, Carme, la seva mare, que de jove ha assistit a classe de dibuix amb Ricard Cerveto, el mestre de molts artistes tortosins, aprofita els seus coneixements de dibuix i la seva habilitat en el bordat per començar a treballar des de casa seva. Malgrat que els seus ingressos són escassos, Àngels i Cinta van a un col·legi religiós, i a partir dels onze anys Cinta comença a assistir a classes de dibuix a l'Escola d’Art, i de piano a l'Escola Municipal de Música Lamote de Grigon.
Quan comença a estudiar a l'Escola d'Art de Tortosa, feia cinc anys que havia estat fundada. Ràpidament es converteix en el centre de reunió i de formació dels joves amb inquietuds artístiques. Amb Ferran Chavarria, Manuel Escurriola, Lluís Montagut, Jaume Rocamora, Ferran Vilas forma part d'una generació de joves artistes que als anys seixanta comencen la seva activitat creadora. Era l’única noia del grup. L'artista recorda l'agermanament amb els seus companys, les esperances i il·lusions compartides. El grup, exposa per primera vegada al mes de desembre del 1962, en una mostra que esdevé acte de protesta pel fet de no haver-se celebrat aquest any el concurs de novells que es feia al Cercle Artístic de forma habitual. En aquesta exposició van prendre part a més d'ella Manolo Escurriola, Lluís Montagut, Ferran Chavarria, Jaume Rocamora. Al mes de setembre de 1964 el grup torna a exposar a la Llotja Gòtica del parc municipal de Tortosa. A final de curs del 1964-1965 exposa amb Jaume Rocamora els treballs fets a l'escola. Cinta comença els estudis de belles arts per lliure. Fa el preparatori però per avançar necessita anar a Barcelona; una modesta beca de protecció li permet l’estada a la Ciutat Comtal.
Va estudiar a l'escola Superior de Belles Arts des del 1964 al 1968. Hi va aconseguir el primer accèssit a l'exposició de fi de curs 1966-1967; primer premi a l'exposició de fi de curs 1967-1968, i dos primers d'escultura concedits per la Direcció General de Belles Arts. El primer premi correspon a una figura femenina asseguda, amb la qual posa el punt de partida definitiu del que és el tema omnipresent de la seva producció, la dona. Paral·lelament a l'Escola de Belles Arts, aconsegueix entrar com a artista-becària al Reial Cercle Artístic de Barcelona durant els cursos que van del 1966 al 1971, fet que li permet completar la seva formació en un ambient diferent del de l'Escola, a més de disposar de model. Fruit d'aquestes experiències, el domini del dibuix augmenta tal com demostren els múltiples esbossos que té aquests anys, i assoleix un coneixement en profunditat de l'anatomia femenina.
A final del mes de novembre de 1973 la Fundació Castellblanc li concedeix un bec en l'especialitat d'escultura, que li permet realitzar un curs d'escultura dirigit per Joan Rebull a Mallorca. L’escultor de Reus, en veure la manera de treballar de Sabaté la forma de manipular el fang i la facilitat que té per modelar, s'interessa per ella i li proposa anar a treballar amb ell al seu taller. En aquells anys, Rebull treballa bàsicament per encàrrec i té un equip d'ajudants. Però ella, que òbviament se sent afalagada, prefereix continuar treballant per lliure.
L'any 1970 Sabaté inicia la seva activitat docent com a professora de l'Institut de Santa Coloma de Gramenet. Torna a Tortosa l'any 1978 com a professora de l'institut Joaquim Bau, on treballa durant molts anys fins que sol·licita una excedència. Durant els anys que passa fora de Tortosa no perd mai el contacte amb la seva ciutat tant personal com artístic. Una vegada incorporada com a professora participa en la major part de les mostres col·lectives que s'hi fan. Es destaca la seva participació en la Mostra de Gravat (1974) i als salons de primavera en les edicions setena i vuitena de 1985 i 1986. L’any 2000 l’Institut decideix fer una exposició de caràcter antològic dels artistes que en són professors, que a la vegada serveixen per acomiadar el pintor Frederic Mauri en arribar la data de jubilació. S'hi exposen obres de Frederic Mauri, Josepa Alucha, Roberto Escoda, Joan Panisello, Alfred Porres i Cinta Sabaté.
Cinta Sabaté és conscient que el seu procés creatiu no té un recorregut constant quant a l'elaboració d'obres. Per diverses raons no existeix en aquest sentit una continuïtat que sí que es dóna a nivell conceptual i formal. Per sort, ara i des de fa pocs anys es troba en el que podríem denominar una excel·lent etapa
Suscribirse a:
Entradas (Atom)