Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria d'Almenar)

És una església gòtica que s'erigeix a la plaça Major d'Almenar (Segrià), davant de l'ajuntament del nucli, a sobre d'un tossal que domina unes grans vistes sobre la comarca del Segrià. Al voltant d'aquesta hi ha el fossar o cementiri vell on es va enterrar la població fins als inicis del segle XX. L'església està dedicada a la Verge Santa Maria, sota l'advocació de l'Assumpció. Va ser declarada bé cultural d'interès nacional per acord del govern publicat al DOGC el 30-03-2011
L'actual església de Santa Maria d'Almenar va ser construïda fonamentalment en dues etapes: La primera es remunta a la primera meitat del segle XIV.

L'església és un dels exemples de la implantació del gòtic lleidatà que incorpora elements estructurals i constructius barrocs i elements decoratius neoclàssics. Té una única gran nau de planta de creu llatina capçada per absis pentagonals i una façana sòbria de carreus regulars de pedra on destaquen els finestrals gòtics trompetats. L'església és coberta de pedra i teula a dues aigües. Destaquen com a elements més rellevants: el traçat de la seva planta, les invariants tipològiques i arquitectòniques de l'estil gòtic, el campanar barroc i la façana neoclàssica, així com a seva imatge paisatgística.

La segona etapa es va iniciar al segle XVIII quan s'hi va afegir el campanar barroc vuitavat, d'una seixantena de metres d'alçada, el qual, situat al cim, fa l'efecte d'entrada monumental al temple i permet fer arribar l'eco de les campanes fins als llocs més apartats del terme.
Està coronat amb unes sumptuoses boles sobre les quals gira un original Àngel penell.  La cúpula es va construir abans que l'església, però, durant la Guerra dels Segadors va ser destruïda i no es va tornar a construir l'actual fins després de la Guerra Civil. A l'interior hi havia, també, un retaule de fusta i un orgue que van ser cremats durant la Guerra Civil. Un element important que cal destacar de l'antiga església és el cimbori. L'actual es va construir en acabar la Guerra Civil i l'anterior es va construir més tard que l'església.

Les tres portes donaven a l'exterior, la principal, al peu de la nau central, i les altres dues a les seves respectives naus, una a cada braç, a la mateixa orientació que la principal. Cap de les tres són les originals. La principal, completament reformada, dóna a la plaça de la Vila, solament hi ha de record el tramat de l'arc sota el mur. La porta del costat dret va desaparèixer. Al seu lloc va estar la porta de la sagristia. Avui s'ha tornat a recuperar. La porta del costat esquerre, està tapada per un tàbic i té una porta petita que dóna a una cambra dels mals endreços. Encara es conserva un arc doble amb les cantonades tallades a bisell. La creu processional de Santa Maria d'Almenar és una creu de plata renaixentista en la qual hi ha gravat l'escut de la vila. L'Àngel estava fet d'aram, d'uns nou pams i mig amb la funció de “saeta” o penell.

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Mare de Déu del Merli)

És una església del municipi d'Alguaire (Segrià) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església gòtica d'una sola nau i capçalera plana, amb dues capelletes afegides posteriorment. L'entrada actual es troba a l'absis originari i als peus de la nau hi ha un afegit de difícil datació

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Llorenç de Soses)

És una església parroquial de Soses (Segrià) protegida com a bé cultural d'interès local. L'església fou bastida al segle XVIII sobre l'antiga edificació, gòtica (de la que es conserven vestigis a la façana), dins la línia arquitectònica de la Seu Nova de Lleida. Es començà la seva construcció l'any 1760, que s'encarregà al Mestre d'obres de Lleida Antoni Becardí.

Església d'una sola nau feta de carreus grans i ben escairats, a la vista. Està coberta a dues aigües amb teula àrab. Té una torre amb un rellotge als peus, al costat esquerre de la porta d'entrada. Aquesta, d'arc de mig punt amb un escut a la clau central, té una petita escalinata al davant. La porta està flanquejada per unes pilastres adossades que al davant tenen una columna. Sostenen un entaulament amb un frontó triangular partit per la part superior. La façana és molt simple, amb el campanar quadrat en un angle. S'hi poden apreciar les diverses campanyes constructives: apareixen diferents arcs que avui resten cegats, així com diversos tipus de carreus a les zones més altes. El coronament, irregular, és resseguit per una cornisa.

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Capella de Sant Jaume)

És un monument del municipi de Lleida protegit com a bé cultural d'interès local. Es tracta d'una construcció de línies molt senzilles, conformada a l'exterior per un cos unitari de planta quadrangular, al qual se sobreposa un segon nivell construït a començament del nostre segle, en el qual s'obren òculs i finestres de mig punt, tot conferint al conjunt l'aparença d'una torre i desfent les proporcions gairebé cúbiques de l'obra del XIV. Aquesta està formada per dos paraments de carreus regulars ben disposats, en què es disposen simètricament dues portes adovellades que determinen la perspectiva d'un doble frontis definit en funció de l'emplaçament en angle de la capella. El que es troba al carrer Major correspondria, en concret, a l'accés principal. En l'eix de la portada, hi trobem la imatge gòtica de la Mare de Déu amb el Nen i, flanquejant-la, les de sant Jaume i sant Joan Baptista, obra moderna, a més de tres petits escuts que ressegueixen les dovelles. La façana encarada al carrer de Cavallers equilibra la visualització global d'ambdós frontis mitjançant un òcul situat al damunt de la portada, al costat de la qual hi ha un tercer accés, de dimensions més reduïdes

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Monestir de Nostra Senyora dels Àngels d'Avinganya)

És un monument del municipi de Seròs (Segrià) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un antic monestir medieval. Les ruïnes del monestir d'Avinganya (o Vinganya) estan situades a 2 km al sud de la vila de Seròs, a la dreta del Segre, molt properes a la carretera que porta a la Granja d'Escarp. Actualment, les restes pertanyen a la Diputació de Lleida i s'hi han realitzat diferents intervencions arqueològiques en el seu entorn.
El conjunt monàstic d'Avinganya té dues parts ben diferenciades, tant funcionalment com estilísticament. Per un costat, tenim l'àrea religiosa, formada pel temple i el campanar. La seva cronologia va des dels inicis del convent, al segle XIII, fins a la darrera etapa, segles XVII-XVIII, passant per la part més monumental del segle XV, que és del més pur estil gòtic. Per l'altre, tenim l'àrea residencial de la comunitat religiosa, formada pel claustre i les edificacions que l'envolten per l'est, el sud i l'oest; amb una cronologia dels segles XVII-XVIII, a excepció de la zona oriental del claustre, on hi ha encara en peu un parament gòtic i probablement les restes de la primera torre islàmica.

 

Pintors Catalans (Enriqueta Pascual Benigani)

També coneguda com a Enriqueta P. Benigani o Enriqueta Benigani. Barcelona 1905 - Barcelona, 1969. Fou una pintora i lacadora catalana. Germana del dibuixant Alfred Pascual Benigani
Personatge clau de l’ambient artístic barcelonès dels anys 30, és coneguda com a col·laboradora, en l’art de l’urushi, del xilògraf Lluís Bracons i Sunyer, que va ser el seu company sentimental durant uns anys. A Lluís Bracons se’l considera l’introductor d’aquesta tècnica a Catalunya des que va començar a ensenyar-la a l’Escola Superior dels Bells Oficis de Barcelona el 1921. Es pot dir, tanmateix, que Enriqueta P. Benigani fou més que una mera col·laboradora de Bracons. Dos fets ho avalen: el primer és haver presentat a l’Exposició Universal de Barcelona de 1929 com a obra pròpia un paravent, El mercat de Calaf, que sempre ha estat adjudicat a ell; ara bé, en aquell moment, cap dels alumnes de Bracons ni Xavier Nogués ni ningú va denunciar-la: en conseqüència, tothom devia admetre la seva autoria. El segon fet és que, després de la separació, només ella va continuar dedicant-se a les laques, mentre Bracons, amb la seva nova companya gravadora, es dedicà exclusivament al gravat.

El seu pis del carrer Brusi de Barcelona, una planta baixa amb jardí, estava ple de quadres, estàtues i objectes de tota mena: guardava tot allò que li podia suggerir o recordar quelcom. A la casa impartia classes de laca japonesa i era lloc d’encontre, de festes, d’exposicions, d’actuacions teatrals, de concerts... S'hi reunien les principals personalitats artístiques de l’època. Sempre digué que havia aconseguit 3 medalles d’or: el 1923 a l’exposició del moble; el 1925 al Saló de les Arts Decoratives de París, amb el Sant Jordi, obra que havien fet possiblement els dos, però que només signava ell com a únic creador; i, el 1929, a l’Exposició Internacional de Barcelona, amb El mercat de Calaf. Amb les laques, E. Benigani revestia cigarreres, vasos, copes de metall, plaques, paravents, plafons, etc. i també mobles i joies. Hi va fer tots els objectes possibles. A més del nacre i de l’argent incorporava a les laques la coquille d’oeuf d’uns ocells marins amb les quals aconseguia el blanc. Antílops, dianes caçadores, palmeres, ocells, peixos, flors, figures estilitzades, motius geomètrics i cubistes formen la seva iconografia. Aplicava la laca sobre motius moderns, perquè pensava que els motius orientals no pertanyien a la nostra cultura. Els anys 30 foren els seus anys daurats, els anys de l’Art Déco, després de la separació de Bracons, el 1928. L'any 1934 va exposar laques a les Galeries Syra de Barcelona i va conèixer a la titellaire Teresa Riera i Llisas, que seria deixebla seva i amb qui mantindria una bona amistat. Consta, també, que va col·laborar amb el cartellista Francesc d'Assís Galí, que va fer algun dels dissenys dels seus plafons de laca

En els 40 s’inicià la seva decadència a causa d'una sèrie de fets com la pèrdua d’importància de les laques entre els rics, els problemes amb la importació de matèries primeres del Japó derivats de la 2GM, l’exili de Cambó, el qual sempre la va protegir...
Els anys 50 i 60 van ser de penúria econòmica. L’ajudaven els amics, però acabà en la misèria. De vegades s’atansava a l’Escola Massana amb algunes obres per veure si algú les comprava. Va participar en l'Exposició d’Art Japonès d’aquesta escola el 1961 amb petites peces i El mercat de Calaf. Possiblement li van mancar coneixements artístics, de composició, de dibuix, però dominà la tècnica de l’urushi com ningú. Un dia de 1969 la van trobar morta en el seu jardí. L'endemà, els veïns van veure com un camió s’emportava tots els seus béns, ningú sap on van anar a parar. Gràcies a les fotografies del seu estudi que un veí féu el 1962 i a les de Miquel Galmes del 1964, podem saber quins objectes de valor guardava. La notícia d’aquesta misteriosa desaparició es publicà al Diario de Barcelona el 28 de gener de 1971. Després el nom d’Enriqueta Pascual Benigani caigué novament en l’oblit.

Pintors Catalans (Amadeu Pallarès Lleó)

El Perelló (Tarragona), 1917- 2002. Va ser un pintor, caricaturista, mestre i escriptor perellonenc. Ferm amant de la cultura i defensor de les llibertats, Pallarès-Lleó va pintar durant la seva vida més de 5.000 quadres, els quals estan repartits arreu del món.

Va ser un perellonenc il·lustre que sempre tenia un moment pels seus veïns i veïnes. El fet d'haver estat lluitant a la Guerra civil espanyola pel bàndol republicà li va significar ser considerat un desafecte al règim i la pèrdua de la plaça com a docent durant tota la dictadura. Aquest esdeveniment el marcarà de per vida. Tot i les penúries que va haver de viure a causa del règim, Pallarès-Lleó va continuar desenvolupant la seva obra artística, sobretot fora de l'Estat espanyol, on va tenir una bona acollida. Arrel d'aquesta crítica favorable va ser premiat en diverses ocasions. Crítics, galeristes, marxants i personatges públics el recorden com una persona amable, solidària i amb extraordinari talent per la pintura.

Pictòricament, és considerat un artista de traç ferm i gruixut, la seva obra no es pot emmarcar dins de cap corrent artística determinada. Puntillisme, impressionisme, fauvisme, expressionisme, art abstracte, realisme o cubisme són algunes de les fonts d'on veuen les seves composicions, però sempre amb un resultat propi que acaba originant una corrent polivalent, particular i, alhora, ecumènica. El resultat d'unes vivències determinades, l'entorn social i polític, i el fet de ser autodidacta desenvolupa el que coneixem com estil “Pallarès-Lleó”. Tendència artística on l'exaltació del color pren el relleu a la línia i tant les figures com el paisatge es veuen immersos en un univers cromàtic que tan sols els grans mestres han estat capaços de dominar. La textura dels objectes pren una significació notòria fent que l'espectador s'apropi al contingut de les teles. En paraules del propi pintor: ‹‹Objecte i color són els dos motors que impulsen la meva sensibilitat i m'obliguen a executar l'obra ››.

Des dels seus inicis va estar al front del Museu del Perelló i de l'Associació Amics del Museu, va publicar Mots tradicionals de les Terres de l'Ebre de la Biblioteca Ebrenca, i la Història del Perelló. Va ser fundador del grup Cabra Feixet, cofundador de la revista La Font del Perelló, formava part de la directiva de l'associació Via Augusta, cap redactor de la revista Si no fos, entre d'altres.
L'Ajuntament del Perelló convoca un premi de fotografia i un premi de pintura Amadeu Pallarès Lleó entre els premis de cultura del Perelló.

Pintors Catalans (Norbert Orobitg i Carné)

Tàrrega (Lleida), 15 de juny de 1915 - Lleida, 23 de setembre 1995. Fou un professor, pintor i escriptor català. L'any 1930 ingressa al Modern Liceu de Tàrrega i segueix estudis de Peritatge Mercantil i de Magisteri.
S'afilià a les Joventuts d'Estat Català. Conjuntament amb altres estudiants com ara Manuel de Pedrolo, Lordà, Màrius Amigó, Pané, Foguet, Majoral i Jaume Anglí, organitzaren la Unió d'Estudis Targarins, editora de la revista Ressó. Durant el curs 1934/35, el fet d'haver-se afiliat a la FETE (Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyança), de la UGT, el deixà sense poder exercir com a professor.

El 1935 és nomenat mestre interí de l'Escola de Baró, on treballarà durant un curs escolar. L'any 1936 s'afilia al PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) i és nomenat Conseller de Treball i Obres Públiques de l'Ajuntament de Tàrrega. Juntament amb el Conseller de Cultura organitzen un curs escolar i ell s'encarrega d'una de les classes, amb uns 32 alumnes.
El 1938 el nomenen procurador del Tribunal Especial contra el Sabotatge i l'Alta Traïció a Tàrrega. Passà pel Tribunal Qualificador del CRIM de Manresa, on el destinen a un batalló de recuperació.

El 1939 s'exilià a França al camp de concentració de Sant Cebrià, on fou membre del Comitè de Cultura del camp. Durant la seva estada al camp de concentració, el 19 de juliol neix a Barcelona el seu primer fill, Norbert. Un any després ingressà al camp de concentració d'Argelers, on fou cap de cuina per indicació del partit.
Formà part del grup dels 24 Treballadors Espanyols de Montpeirós. L'any 1941 es trasllada a Andorra, per tal que no l'agafessin com a agent de la III Internacional. Allà es reuneix amb la seva dona i treballa de manobre a l'Hotel Rosaleda d'Encamp. Temps després de la seva arribada es reuní amb els seus pares i el seu fill Norbert, al que no coneixia.
Poc després el Consell de les Valls decretà l'expulsió de tots els indocumentats, i ell se salvà gràcies al fet que l'amagaren. Continuà guanyant-se la vida fent de mestre particular. El 14 d'agost del 1942 naixia la seva segona filla, la Meritxell. En produir-se l'alliberament de França, Andorra passà una situació conflictiva amb la presència de Gendarmes francesos i la Guàrdia civil.
L'octubre del 1945 abandonen Andorra i s'instal·len a Perpinyà amb la seva dona i la seva filla Meritxell. El 1947 els quàquers el bequen amb un curs de ràdio, que li serviria per posteriorment tornar a Andorra el 1949 i obrir una botiga taller, amb l'ajuda econòmica dels seus pares. El negoci però, semblà no anar bé i haurà de plegar per tornar a exercir de mestre.
El 1950 inaugurà a Andorra la Vella l'Escola Particular. Inaugurada per mossèn Ramon Clua, hi assistiren personatges com Andreu Claret i Lluís Capdevila. L'escola restà oberta durant sis anys. Durant aquesta etapa pinta els seus primers quadres
El 1956 tancà oficialment les portes de l'Escola particular i marxa d'Andorra per tornar a instal·lar-se a Catalunya, concretament a Santa Maria de Barberà. A Tàrrega instal·la la seva segona exposició i poc després a Lleida inaugura la tercera. Durant l'estiu del 1957 puja a Andorra per organitzar-ne una quarta, que a diferència de les dues primeres tingué un gran èxit de visitants i vendes.
Durant els cursos 1957/58 i 1958/59 fa de professor a Santa Maria de Barberà. Tot seguit va haver de buscar feina com a venedor de llibres a domicili, alhora que organitzava un altre grup actiu del PSUC. El 1960 escriu la novel·la El pobre Jeroni on relata les experiències viscudes al camp de concentració de Sant Cebrià.

El 28 d'abril del 1964 és detingut per la Brigada Social, i condemnat, a dos anys per propaganda il·legal.[2] Restà ingressat a la Presó de Carabanchel des del 12 de juliol del 1964 fins al 19 d'agost del 1965. A la presó escriu la novel·la La Pau dins la Guerra, l'obra de teatre Un home de bona fe, i inicia el llibre L'art i la història.
De retorn a Andorra per poder editar l'Anuari Guia Turístic i Comercial d'Andorra, s'associà amb Josep Mestre per posar en marxa l'empresa Publicitat Andogràfica (PAG). Junts gestionaren la llibreria l'Esquella, les Edicions del Mirador del Pirineu, Promotour, la impremta Tobira, Conserves Reina, i finalment Claror, entitat que va editar la revista Claror, entre els anys 1973-75 En aquest període publica el llibre de poemes De l'amor a la Terra Alta, La Pau dins la Guerra i La Llum fa nosa. L'11 de novembre del 1973 rep el segon accèssit a l'Engalantina d'Or, als Jocs Florals celebrats a Mèxic per la seva poesia Neguits del Canigó

Certes discrepàncies amb Josep Mestre, els obligaren a tancar els negocis conjunts i retorna a Tàrrega. El 1978 mor la seva dona Maria Clua, afectada de càncer, ja malalta des del 1972. Continua amb la seva tasca política a Tàrrega, entrant en la comissió municipal com a representant del PSUC. El curs 1978779 tornava a fer de mestre a Lleida, a Sant Martí de Maldà, i a Anglesola. Posteriorment es jubilà.
A partir del 1981 s'instal·la a Arcalís, un petit poble del Pallars Sobirà, on crea la Galeria Claror, on exposa les seves obres conjuntament amb les dels seus fills Quico i Enric. El 4 de setembre es casa amb Maria Teresa Castellà. El 1987 funda les Edicions Fundació Mirador on publica els seus llibres fotocopiats.

Pintors Catalans (Mestre de Sant Jordi i la princesa)

És un pintor anònim del segle XV. Probablement era d'origen aragonès i actiu a la segona meitat del segle XV[1]
La taula amb Sant Jordi i la princesa ha estat tradicionalment atribuïda a Jaume Huguet, però modernament, per l'anàlisi de les diferències que presenta respecte altres obres d'Huguet, es creu que en realitat va ser feta per aquest mestre anònim d'origen probablement aragonès.
Altres obres que s'atribueixen a aquest mestre anònim són dues taules amb les figures de sant Joan Baptista i sant Jaume el Major. Conservades al monestir de San Pedro el Viejo de Siresa (Osca).