Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Just de Vic)

És una església gòtica de Vic (Osona) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Edifici religiós. Església de nau única dividida en tres trams i absis. És coberta amb volta de creueria i nerviacions gòtiques, que acaben als murs laterals amb cul de llàntia. Al centre, on es creuen els nervis, hi ha uns medallons on s'hi representa la figura d'un bisbe, Crist en creu i la Sagrada Família, un a cada tram. El presbiteri és pentagonal i els sis nervis es prolonguen amb una columneta molt estreta per les parets de la nau. En aquest indret hi ha una portella que comunica amb la sagristia. La façana forma part de l'antiga façana del seminari i presenta un portal dovellat i un gran òcul, que és l'únic element que il·lumina l'església, situats als peus de la nau. L'estat de conservació és bo. A l'absis de l'església hi ha un retaule de Sant Just del segle XVII

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Jaume dels Malalts)

És una església amb elements romànics i gòtics de Vic (Osona) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Edifici religiós. Església d'una sola nau amb absis semicircular i orientada de llevant a ponent. Està unida per la part de migdia a un magatzem i taller industrial i la part de l'absis es troba dins la serradora.

L'absis és cobert per lloses de pedra i teula i a la part de baix hi ha una finestra d'esqueixada. El mur de tramuntana és de paret llisa i visible des d'un pati interior de l'edifici. A la part de migdia hi havia hagut una hostatgeria. La nau és coberta amb volta d'ogiva, hi ha restes de paret on hi havia el portal de l'atri. A ponent i visible des del carrer hi ha un arc d'ogiva de pedra, tapiat amb totxo i arrebossat amb la imatge de Sant Antoni al damunt i dues finestres. L'estat de conservació és molt dolent.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Cristòfol de Tavertet)

És una església parroquial en una plaça a l'entrada de la població de Tavertet, al costat de llevant. L'absis s'alça a la vora mateixa del cingle. Consta de diversos cossos afegits a la construcció primitiva, que era d'una sola nau coberta amb volta de canó, capçada a llevant per un absis semicircular que s'alça a frec d'un dels cingles de Tavertet. Les parts afegides són un perllongament de la nau vers a ponent, on es bastí el campanar de planta quadrada; una nau lateral al cantó de tramuntana, coberta amb arqueria gòtica i una capella de planta quadrangular al cantó de migjorn, prop del presbiteri. L'absis, que és la part més antiga, és cobert amb volta de quart d'esfera i té planta semicircular, amb tres finestres absidals de doble esqueixada, situades al centre de cadascuna de les tres bandes que apareixen a l'exterior separades per lesenes i que són desiguals. La banda situada a tramuntana té una sèrie de cinc arcs cecs, la central en té tres i la situada cap a migjorn en té quatre. La nau és coberta amb volta de canó reforçada per tres arcs torals que la divideixen en quatre trams. El portal es troba a migdia i és adovellat, amb dovelles de grans dimensions. En aquest mateix costat hi ha dues finestres de doble esqueixada d'origen clarament romànic mentre que la del presbiteri és posterior. L'aparell de l'absis és de carreuons irregulars però ben travats i força junts, mentre que a la resta de la nau l'aparell té uns junts gruixuts de morter de calç. A l'exterior els aparells són força barrejats, predominant el que té els junts gruixuts. Tot i la seva heterogeneïtat, presenta un cert aspecte unitari, en el que predominen els modes característics de l'arquitectura osonenca del segle XI. La pica beneitera que es conserva a l'interior és, probablement posterior a l'època romànica

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Quirze i Santa Julita de Muntanyola)

És una església parroquial al quilòmetre 7 de la carretera BV-4317, al municipi de Muntanyola, a la comarca d'Osona, a Catalunya. És dalt d'un serrat, però abocada a la vall interior del terme. L'església actual va ser reconstruïda totalment el 1727, fet que provocà que no quedi gairebé res de l'anterior. És un edifici barroc que conserva íntegra la col·lecció dels seus retaules. El 1989 va ser restaurada per la Diputació de Barcelona.
Es visita en hores concertades. Es celebra missa cada diumenge a les 10 del matí. El 15 de maig es fa la festa en honor a Sant Isidre i el 16 de juny se celebra la festa major de Sant Quirze i Santa Julita
Es tracta d'un edifici compost per una única nau, amb la capçalera orientada a llevant, sense absis. L'entrada es troba a ponent, i està construïda amb dovelles de pedra blanquinosa, tenint a dalt un frontis triangular amb una fornícula, contenint imatges de Sant Quirze i Santa Julita. A sobre s'hi obre un òcul. Al sud-est hi ha la torre del campanar, adossat i cobert de les quatre vessants. A la part de migdia l'església s'uneix a la rectoria. A l'interior la nau presenta capelles laterals; les de la part esquerra es comuniquen entre si. Són cobertes amb volta quatripartita amb un medalló al centre.

La nau es divideix en quatre tams, on es descriuen formes ovals amb decoracions d'estuc en cada un. Al mur de migdia s'hi troba adossada la rectoria de l'església. La planta és rectangular, amb el carener paral·lel a la façana, que està orientada cap a ponent. La vessant de llevant és més prolongada que l'altre. El cos de galeries està orientat cap a migdia i adossat al temple. A la part posterior hi ha un hort, al costat del cementiri. Consta de planta baixa i dos pisos. El portal d'entrada és de forma rectangular, amb la llinda decorada amb motius eclesiàstics. S'hi han construït annexes per tal d'habitar-los com a colònies, fet que ha modificat l'antiga estructura. És construïda amb pedra, amb afegitons de totxo

Esglésies gòtiques de Catalunya (La Pietat de Viladrau)

És una ermita gòtica de Viladrau (Osona) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Ermita d'una sola nau, coberta per voltes de llunetes combinades amb creueria A la seva façana principal té un porxada amb un gran arc d'accés i unes obertures laterals, cobert a dues aigües al igual com la teulada de l'ermita. En tot dos casos s'observa una doble teulada, és a dir que van construir-ne una de nova posant un aïlllant sobre la teulada vella. S'observa d'aquesta manera que hi ha hagut una reconstrucció posterior i un alçament del sostre. Aquest fet ha provocat que hi hagi dos ulls de bou en la façana de l'ermita. El seu interior es tot blanc amb imatges dels sants penjats de les parets. Als peus de l'ermita trobem el cor. Les parets són fetes de pedra. Abans els paramens exteriors eren arrebossats; ara la pedra és vista.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Sadurní d'Osormort)

És una església d'estil romànic-llombard de Sant Sadurní d'Osormort (Osona) protegida com a bé cultural d'interès local. L'església és de nau única de volta de canó capçada per un absis semicircular amb una finestra de doble esqueixada. A l'exterior, presenta decoració d'arcuacions entre lesenes. Els murs laterals també presenten ornamentació de tipus llombard. Al segle XII s'amplià per ponent amb l'aditament d'un atri i el campanar de torre. A l'interior, un ampli espai presbiteral separa l'absis de la nau on s'hi obre una capella de planta quadrada gòtica al costat de tramuntana. Al mur de migdia n'hi havia una altra de similar i la sagristia però van ser enderrocades en la restauració dels anys 60. El portal està obert sota la torre del campanar romànic, de planta rectangular amb tres nivells de finestres, algunes de les quals són geminades. El campanar que patí desperfectes amb els terratrèmols del segle XV presenta les obertures cegades i resta pendent de ser restaurat.
Al Museu Episcopal de Vic es conserven les pintures murals que decoraven l'absis del segon quart del segle XII. A l'interior de l'església, al mur de migdia, hi ha dos fragments de l'antiga ara d'altar, avui substituïda per una altra de facció moderna. Degut al desgast, les inscripcions són gairebé il·legibles: ... PREBERE BOFILL / ... I SACERDOT IM / ... EDA SACERDOT ALE /GUILLEM AMB EL SEU FILL LLIO / SANCIUS / LUBMILLA / ... LEVITA. Pertanyen a l'ara romànica del segle XI, que es degué instal·lar a l'església al moment de la seva consagració. Prop de les restes de l'altar hi ha un baptisteri amb pintures de Llucià Costa i arquivoltes de Josep M. Pericas

Pintors Catalans (Joan Pericot i Garcia)

Girona, 28 d'agost de 1907 – 13 de febrer de 1987. Fou un arquitecte i decorador català. Era el petit de quatre germans, en Lluís, en Pepe i la Maria.[2] D'arrels torroellenques, va passar la seva infantesa a la ciutat de Girona. Als set anys la família es va traslladar a viure a Barcelona, on va cursar el batxillerat, estudis de dibuix i pintura i d'arquitectura. Va entrar a l'Escola Superior d'Arquitectura on va conèixer amics com en Ramon Reig i en Joan Baca, que a partir de 1933 seria el seu cunyat. Quan li faltava un any per acabar la carrera la va deixar a causa de desavinences amb un professor. Llavors ja treballava en el despatx de l'arquitecte Pere Benavent i va ser nomenat professor de dibuix i arts aplicades de l'Institut-Escola Pi i Margall, càrrec que va haver de deixar al ser mobilitzat per la guerra el 1938. Molts anys després obtingué el títol de decorador
A principis de la dècada de 1930, junt amb l'arquitecte Joan Baca, va fer una casa al passeig de Torroella de Montgrí (Can Vallana). El Sr. Martí, que acabava de comprar la finca la Marineda a Calella de Palafrugell (1931), va veure el treball realitzat a aquesta casa de Torroella i els va encarregar la reforma de la Marineda. És arran d'aquest treball professional que Pericot descobreix Calella. El 1941 junt amb el seu cunyat van decidir comprar-se una casa a mitges al carrer de Miramar, de Calella. Aquí per la diada de Tots Sants i durant gairebé més de dues dècades reunien als pescadors i feien una cantada. Després de deu anys compartint casa, a l'anar augmentant la família, es va decidir buscar una altra casa, i Joan Pericot es va comprar una casa al passeig Canadell l'any 1951.

La col·laboració professional entre Pericot i Baca perdurà al llarg dels anys. Varen projectar fàbriques a Terrassa, hotels i cases per tota la Costa Brava, Barcelona, Girona, Sitges, etc. A Calella, Pericot va dissenyar el passeig del Canadell, la plaça de l'església de Sant Pere de Calella de Palafrugell, el nou campanar, la millora dels accessos a les platges, les plaques de ceràmica amb els noms dels carrers i els fanals artístics, entre altres projectes. Pericot es va dedicar professionalment a l'arquitectura, i en els moments de lleure a la pintura: aquarel·les, dibuixos, i paisatges a l'oli. Va fer diverses exposicions i va guanyar alguns premis. També va escriure molts articles, sonets i les auques de Santa Caterina i del castell del Montgrí, a més de les seves memòries d'infantesa i de la guerra.
Interessat en el món de l'havanera, va ser col·laborador de Frederic Sirés i Ernest Morató en el llibre Calella de Palafrugell i les havaneres promogut per Francesc Alsius. El llibre es presentà el 1966 a can Batlle, acompanyat d'una cantada, origen de la cantada d'havaneres de Calella. Va ser un dels fundadors de l'Associació de Veïns i Amics de Calella. Joan Pericot es va casar amb Montserrat Colomer Presas, el 22 de febrer de 1936. Van tenir tres fills, Montserrat (Tota), Pere (que morí als tres mesos) i Marta. Des de 2000 una avinguda de Calella de Palafrugell duu el seu nom

Pintors Catalans (Perico Pastor i Bodmer)

La Seu d'Urgell (Lleida), 1953. És un pintor, dibuixant i il·lustrador català. Il·lustracions seves han il·luminat també llibres sent la Bíblia editada per l'Enciclopèdia Catalana un dels seus treballs més reeixits.
El 1993 li van atorgar la Medalla Morera de l'Ajuntament de Lleida pel conjunt de la seva obra, i el 1997, el premi especial del Comitè Olímpic Espanyol en la Biennal de l'Esport en les Belles Arts. Amb una obra inconfusible, Perico Pastor ha trobat el punt de fusió òptim entre el dibuix i la pintura, treballant habitualment sobre paper de poc gramatge, amb unes qualitats de textura i lluminositat que ajuden a potenciar els valors gràfics de la tinta xinesa o l'aquarel·la

Pintors Catalans (Jordi Pagans i Monsalvatje)

El Masnou (Barcelona), 18 d'abril del 1932 - Barcelona, 4 de gener de de 2017. Va ser un pintor català
Fill d'Alfred Pagans i Llauró i de Clara Monsalvatje i Iglèsias, ambdues famílies tenen una llarga tradició artística, com el guitarrista i cantant Llorenç Pagans i Julià (1838-1883), germà del seu besavi, amic que fou de Richard Wagner, així com del pare del pintor Edgar Degas. Aquest últim deixà testimoni del fet en diversos retrats en els que hi són presents el pare de l'artista i el chanteur Pagans. L'avi matern fou en Francesc Monsalvatje i Fossas (1853-1917), que tingué una destacada activitat com a historiador de les comarques gironines i del Rosselló, especialment de l'antic comtat de Besalú. El seu oncle, Xavier Montsalvatje i Iglèsias (1881-1921), escriptor i pintor, col·laborà en diverses revistes com Joventut, Lo Geronés, etc., a les que deixava sentir els ambients culturals europeus. Finalment, s'ha de fer esment del seu cosí, en Xavier Montsalvatge i Bassols (1911),considerat el compositor català més representatiu de la seva època.
Jordi Pagans comença a pintar el 1948. Dos anys més tard, rep classes particulars de tècnica pictòrica amb el professor Saturo López, aprenentatge que compagina amb l'assistència a les classes nocturnes de l'Escola de Belles Arts de Barcelona. Tot i això, el criteri excessivament academicista de l'Escola, al condueix a deixar-la ben aviat. El 1956 comença a treballar al taller d'en Josep Roca-Sastre, moment important a la seva carrera, ja que els consells del pintor van influir positivament durant la seva etapa de formació.[3] Les pintures de Pagans que pertanyen a aquesta època ens mostren com el pintor, davant el propòsit expressiu, sap distingir entre el que és essencial i el que és peremptori. Domina les exigències de l'enquadre i descobreix els elements i valors constructius que poden constituir una realitat estructural. Serà en aquest taller a on aprendrà a fer seves una bona part dels conceptes de les escoles impressionistes i cubistes.
A partir del 1953 tenen lloc les seves primeres participacions en exposicions col·lectives i en diversos certàmens. Molt aviat obté les primeres distincions: El Premi del Reial Cercle Artístic del Concurs d'Obres de Novells de l'Ajuntament de Barcelona el 1956, i el Premi "Rafael Llimona" de Pintura Jove, de la Sala Parés el 1959.
Aquest mateix any realitza la seva primera exposició individual a la Sala Municipal de Girona, i una mica més tard fa la seva presentació a París, al "Club dels Quatre Vents". A Barcelona, es presenta a l'Ateneu Barcelonès, al gener del 1962. Des de llavors, la seva activitat expositora ha estat un constant, d'acord amb la intensa i extensa obra realitzada en els últims anys.

Als anys seixanta manté una estreta i sòlida amistat amb el pintor i historiador Rafel Benet i Vancells (1899-1979), les ensenyances del qual foren decisives per a llur formació. Rafel Benet, que sempre es trobava a gust en mig dels pintors joves, considerà a Pagans com un dels seus més estimats "confidents". És en aquest ambient on s'ha de recordar la seva assistència a les xerrades i tertúlies del cafè-restaurant "El Glaciar" de les Rambles barcelonines, a les que intervingueren pintors, com el citat Rafel Benet, Humbert, Prim, Pruna, Alfred Figueras, etc. Durant l'any 1963 formà part del grup "Realitat Visual", les idees dels quals poden resumir-se tot indicant que "la pintura ha de ser un estat de crisi continua entre la intel·ligència i lo sensible, entre el coneixement i el sentiment de la realitat".
Serà durant aquests anys (1963-1965) quan Jordi Pagans agafa contacte amb el caràcter i el paisatge de Cadaqués, dels que mai se separarà. Aquesta població i el seu entorn ofereixen a l'artista un peculiar paisatge estructurat que se li revela com la preexistència del seu propi paisatge somniat. Ja aleshores la seva pintura es caracteritzava per la solidesa de la contextura de les masses i per un sentit sossegat i ampli de la composició dintre de la tendència figuratiu - realista que ha conreat posteriorment

Pintors Catalans (Domènec Soberano i Mestres)

Reus (Tarragona), 1825 - Reus (Tarragona), 1909. Fou un pintor català i comerciant de vins escumosos. Mercès a un descobriment de son pare sobre la fabricació de vi escumós, va poder viatjar a França i altres països. A partir del 1866 va passar de ser magatzemer de vins a fer les primeres produccions de "Xampany de Reus" a la comarca associat amb Francesc Gil i Borràs, sota la denominació de Soberano & Cia., una firma amb la que va presentar els seus xampanys a l'Exposició Universal de París de 1867.

En aquests viatges va aprofitar per aprendre el que li interessava, que eren tècniques de pintura, i va descobrir l'aquarel·la que a Catalunya era molt poc coneguda. Com a pintor afeccionat, va ser deixeble d'Antoni Verdaguer, fill del pintor Antoni Verdaguer Llunell, encara que la seva formació va ser principalment autodidacta.
Va obrir una escola de dibuix a Reus que encara funcionava el 1888. Fou amic de Marià Fortuny Baró i d'Antoni Marsal, avi i oncle respectivament de Marià Fortuny i Marsal. Soberano fou el seu primer mestre de pintura i, quan va veure el talent del jove pintor, el va recomanar a Domènec Talarn, a Barcelona. Fortuny li va estar sempre molt agraït, varen mantenir correspondència i li va regalar diverses obres.

Fou mestre també dels pintors locals Baldomer Galofré i Ximenis, Josep Tapiró i Baró, Joan Roig Solé, Ramon Costa, Antoni Fuster i Josep Llovera i Bufill. El seu fill, Càstul Soberano Roca, que també va assistir a l'escola de Domènec Soberano, va ser un pintor reconegut a nivell local, però morí jove.
Entre les seves poques obres conegudes, hi ha Portes del sagrari de l'església de Sant Francesc, Vista del Camp de Tarragona i Pescadors. Els seus retrats eren molt dibuixats i tradicionals, com ara Retrat del matrimoni Llobells i Retrat de Francesc Borràs. Generalment, no signava la seva obra. Treballà en la decoració de les cases Bofarull, Font Sangrà, Blanchart i Sardà. Va conrear els retrats i les natures mortes amb components del clarobscur romàntic, com ara Raïm blanc i Raïm negre, tots dos de 1897. També es dedicà a l'aquarel·la, amb paisatges. A les primeres peces de Fortuny i de Tapiró es pot identificar la influència d'un cert mimetisme de Soberano.

Pintors Catalans (Joan Mateu i Bagaria)

Salt (Girona), 2 de març de 1976. És un artista multidisciplinari català amb projecció internacional, especialitzat en pintura figurativa i espais urbans.
L'any 1999 va anar a viure a Barcelona, on va estudiar Arts Aplicades a l'Escola de la Llotja; malgrat sempre havia treballat l'aquarel·la, la pintura acrílica va esdevenir el seu nou mitjà d'expressió. El 2002 va fer la seva primera exposició individual amb gran èxit, i a partir d'aquest moment va arrencar la seva carrera artística i va començar a exposar amb regularitat a diferents galeries tant d'Europa com dels Estats Units, guanyant diversos premis.

Va editar MATEU, el seu primer llibre, amb RBA Editores/La Magrana, i el 2011 va pintar el presbiteri de la capella de Praia de Guarativa a Salvador de Bahia (Brasil) i va fer el polèmic cartell de Fires de Girona (la Catedral de Girona). L'any següent va publicar juntament amb l'escriptor Vicenç Pagès El llibre de l'any, en el que hi apareixien 53 il·lustracions seves. A finals de 2012 va decidir fer un tomb important en el seu estil de treball. La seva predilecció per la figura humana (influenciada per Vermeer i Edward Hopper, entre d'altres).