Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Ferriols)

És una ermita de Bellprat (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una ermita romànica de línies rústegues i senzilles amb porta adovellada. L'interior té volta lleugerament apuntada a un dels costats i dos arcs de mig punt al lateral d'una paret. L'altar, de pedra, està sobrealçat. Hi ha un nínxol, d'època posterior (potser del segle XVIII) per a imatge. La coberta és a una vessant

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Bernabé d'Aguilera)

És una obra d'Òdena (Anoia) protegida com a bé cultural d'interès local. Es tracta d'una capella ubicada al Raval de l'Aguilera, a la masia de Can Ferran. Ha estat restaurada pels seus propietaris. D'una nau i absis amb finestra de doble esqueixada. Al costat nord hi ha una porta adovellada tapiada, amb carreus d'arenisca molt degradats. A l'oest hi ha una porta adovellada i un petit campanar de paret, refet. Exteriorment està arrebossat amb ciment, llevat de l'absis on hi podem apreciar uns carreus d'arenisca tallats en forma rectangular. Tant l'interior com l'exterior estan arrebossats excepte l'absis. La coberta és a base de teula àrab en bon estat de conservació. Per les seves característiques la podríem catalogar com del segle xii, en un romànic rural. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Bartomeu de Carbasí)

És una església d'Argençola (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Conserva molt pocs elements romànics. La seva estructura és irregular, perquè se li van afegir diferents cossos i es van tapiar alguns arcs (visible el tapiat a la part posterior de l'església). Té un campanar d'espadanya, i òcul damunt la porta. L'entrada és una petita porta d'arc de mig punt, actualment tapiada 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Andreu de la Manresana)

És una església de nucli de la Manresana als Prats de Rei (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una petita església d'una sola nau, amb absis de planta quadrangular i una única capella lateral. La coberta de la nau és de volta apuntada, de construcció tosca i bastant irregular. Els murs laterals, construïts a l'època romànica, tenen forma de talús. La façana fou refeta al segle xviii en estil barroc, molt senzill i és coronada per un campanar d'espadanya. Hi ha un rosetó damunt la porta. Els murs laterals són atalussats als costats de la façana principal.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Andreu [La Pobla de Claramunt])

Fou una església romànica, actualment desapareguda, del segle xii, al terme municipal de la Pobla de Claramunt i que va ser sufragània de Santa Maria del castell de Claramunt. Era a prop d'on hi ha el barri de Sant Andreu, més enllà del barri de les Figueres, a la dreta de la carretera C-244.
Els primers documents que parlen de l'església es remunten al segle xiii, però l'església ja deuria existir al segle xii. El 1267 el vescomte Ramon Folc V de Cardona va reconèixer a Pere de Claramunt la possessió i dels masos de Sant Andreu, el Pujol i Anoia, amb la prestació d'homenatge.

Entre 1463 i 1485 s'hi van realitzar els enterraments parroquials, ja que el castell de Claramunt i la seva església, on normalment tenien lloc, estaven sent reconstruïts, arran de l'enderroc que es va dur a terme durant la Guerra Civil Catalana. Posteriorment i fins al 1710 només s'hi va enterrar als forasters, empestats i als executats a la forca. L'any 1652 la Pobla va establir un vot contra l'epidèmia de la pesta, que constava d'una processó i una missa a les set esglésies sufragànies de Santa Maria, i que tenien lloc tots els dissabtes de maig.

Durant la visita del bisbe de Barcelona Josep Climent i Avinent, l'any 1772, va ser prohibida la celebració del culte degut al mal estat en què es trobava l'edifici. Tot i així el retaule barroc no va ser retirat fins al 1793, quan va ser traslladat a l'actual església de la Pobla durant la seva obertura. L'església va ser enderrocada durant el segle XIX.Des dels setanta hi ha un barri anomenat Sant Andreu al vessant de la carena on hi havia la desapareguda església.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pau Vell)

És una església propera al Castell de la Guàrdia (Anoia) protegida com a bé cultural d'interès local. Estava situada en el paratge on hi havia el castell de la Guàrdia, dalt del turó anomenat Coll de Guirló. Va ser consagrada el 1084 i transformada al segle xiv. Arran de terra i al seu voltant queden vestigis de distribucions annexes. És molt primitiva però patí força modificacions al segle xiv. Començà essent capella del castell; hi té una de les seves parets adossada. D'aquest en queden alguns vestigis que ens poden assenyalar traces. Església de planta de creu llatina coberta amb volta de mig punt a l'absis i volta apuntada a la nau principal. Les cobertes estan pràcticament esfondrades. Al costat de llevant hi ha l'absis rectangular amb una finestra i dues més a la paret de ponent. A l'absis nord hi ha una finestra de doble esqueixada 

 

Escultors Catalans (Francesc Carulla i Serra)

Barcelona, 18 de novembre de 1927. És un escultor català. Va néixer a la ciutat de Barcelona, fruit del matrimoni entre Maria Serra i Nualart i el també escultor Francesc Carulla i Ribera, sent el gran de quatre germans. Amb setze anys, ja aprendrà la tècnica escultòrica al taller del seu pare i així el 1944 amb 18 anys a l'Escola de la Llotja, cursarà estudis d'escultura amb Jaume Otero, Frederic Marès, Enric Monjo, els germans escultors Llucià i Miquel Oslé i el pintor Miquel Farré. Va obtenir la titulació de professor de dibuix l'any 1950.

Abans d'acabar els seus estudis, l'any 1848, integrarà el Grup Flamma, col·lectiu artístic dedicat sobretot a l'obra religiosa juntament amb Joan Lleó, Domènec Fita, Romà Vallés i Albert García. L'any 1950 col·labora amb l'escultor Josep Viladomat i Massanas, autor de l'estàtua de la República a l'obelisc del passeig de Gràcia.
Entre els anys 1965 i 1993 va ser catedràtic a l'Escola de la Llotja, impartint classes d'escultura. L'any 1984 es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Entre la seva carrera professional i l'artística, conformada per una ingent producció d'obres mostrades en nombroses exposicions i reconeixements amb diversos premis. L'any 1960 es casa amb Hermínia Pujol Plans i tindran dos fills, en Francesc Carulla i Pujol, l'arquitecte Hermínia Carulla i Pujol, que ha col·laborat amb ell en diversos projectes, juntament amb els escultors Estrella Requena Jiménez i Abel Vallhonesta Massana, ambdós, havien estat alumnes seus.

En la seva obra, es veu la llavor Noucentista de les tradicions mediterrània i catalana dipositada per alguns dels seus mestres abans anomenats i que va arrelar en la seva manera de crear. Realitzant unes figures que s'intercanvien entre el cubisme i l'expressionisme, amb la complicitat que provoca la conversa entre volums i negatius. Aquesta materialització la veurem d'una manera clara en temes mítics i figures femenines de formes rotundes i generoses. També en la seva creació religiosa hi ha figures amb molta força, com és el cas de les quatre escultures de la part exterior de la nau central de la Sagrada Família de Barcelona i darrerament el retaule de l'Església de la Mare de Déu de Montserrat de Viladecans, on dóna a les seves imatges a part de la iconografia necessària per identificar-les, una execució tal, que també ens transmeten la seva personalitat.

En l'actualitat, a més de trobar-se en processos de recuperació d'obres pictòriques anteriors, escrivint un llibre sobre la seva obra pictòrica i escultòrica i en el projecte de dues estàtues més per la Sagrada Família. Està realitzant un tors de dona de formes turgents i opulents que atrauen per la seva originalitat en la figuració femenina. Tal com ell mateix es defineix: «Sóc un escultor d'arrels mediterrànies, estimo la rotunditat i la turgència de les formes vives, il·luminades per la llum del sol i em plau el contrast violent de les ombres que s'hi projecten»

Des del 1948 va participar en nombroses exposicions personals i col·lectives. Va realitzar des del 1949 moltes obres d'encàrrec, sovint de temàtica religiosa. Destaquen, entre molts altres, escultures de Joaquima de Vedruna, Josep Oriol, Joana de Lestonnac i Josep Manyanet i Vives al Temple Expiatori de la Sagrada Família o l'escultura de sant Francesc Coll a Montserrat.

Escultors Catalans (Lluís Carratalà i Vila)

Barcelona 1 de desembre de 1895 - Barcelona, 5 de juny de 1991. Fou un actor professional i escultor de figures de pessebre a les hores lliures.

Escultors Catalans (Josep Cardona i Furró)

Barcelona, 1878 - Moià (Barcelona), 23 d'octubre de 1922. Fou un escultor català deixeble de l'escultor Manel Fuxà i Leal, estudià pintura, escultura i gravat a l'escola de Belles Arts de la Llotja, on coincidí amb Pablo Picasso -que el retratà més d'un cop- i compartiren taller al carrer Escudellers Blancs de Barcelona. Fou soci del Cercle Artístic de Sant Lluc, almenys des de 1897, i del Reial Cercle Artístic de Barcelona. Va realitzar estades a París, centre artístic del moment que va esdevenir visita obligada per conèixer la modernitat imperant. També va treballar a l’Argentina, on realitzà estàtues monumentals, i a Madrid.

Bé que va fer temes de gitanes, la seva gran aportació varen ser retrats de cos sencer i petit format de personatges, executats amb una vibració impressionista, possiblement influïda per Pavel Trubetskoy, escultor italià d'origen rus seguidor de Rodin. Va fer-ne una exposició monogràfica el maig-juny de 1909 a la sala Fayans Català de Barcelona.Entre els personatges que retratà hi ha Àngel Guimerà -molts anys després l'estatueta fou ampliada per Josep Maria Codina Corona i esdevingué el monument que Barcelona té dedicat al dramaturg-, el Comte de Güell, Eliseu Meifrèn, Josep Pin i Soler, Ramon Picó i Campamar, Enric Morera o Josep Bertran i Musitu.
A Ferrer i Guàrdia, al recinte Mundet de Barcelona

Els retrats de Josep Cardona, són de gust impressionista, quasi improvisat, amb unes línies fugaces, senzilles però no mancades d'elegància, que plasmen a la perfecció els trets del personatge, conservant el seu aire peculiar, la seva personalitat. La seva obra, en tractar-se en gran part d'escultures en petit format, fa que moltes d'elles es trobin en col·leccions particulars o simplement en el domicili d’algun descendent de la persona que la va encarregar, com va ser el cas del bust a Ferrer i Guàrdia, que el conservava una família de Calafell, com a herència d'un avantpassat mestre, de la que la que se'n va fer una còpia el 2002, que es va col·locar al recinte Mundet de Barcelona. A la Fundació Rafael Masó de Girona es pot contemplar l'escultura La dida datada entorn del 1915. El 1923 als magatzems El Siglo de Barcelona li fou dedicada una exposició pòstuma d'homenatge. 

Escultors Catalans (Josep Carcassó i Font)

Barcelona, 21 de març de 1851 - novembre de 1921. Va ser un escultor català. Fill de Melcior Carcasó i Agustí d'ofici cafeter i natural de Barcelona i de Francesca Font i Comas. Es coneixen pocs detalls de la seva vida, ni tan sols la seva data exacte de defunció, ja que pel que sembla va morir en la indigència. Se sap que va ser deixeble dels germans Vallmitjana (Agapit i Venanci), i que va col·laborar habitualment amb Rafael Atché. Va celebrar una primera exposició el 1872 i el 1888 va rebre un esment honorífic en l'Exposició Universal de Barcelona.
Entre les seves obres es conserva al Museu Nacional d'Art de Catalunya una titulada Enyorança (1889).0 Va intervenir en el Monument a Colom (1888), on va realitzar l'al·legoria d'Aragó, el medalló de la Marquesa de Moja i el model dels lleons. Al parc de la Ciutadella va executar quatre obres dissenyades pels germans Vallmitjana (1884): Comerç i Indústria, d'Agapit; i Agricultura i Marina, de Venanci.

Escultors Catalans (Pere Carbonell i Huguet)

Barcelona, 1850 – Barcelona, 1927. Fou un escultor català. Especialitzat en escultura monumental, entre les seves nombroses obres es troben l'estàtua que representa a Catalunya en el Monument a Colom del Port de Barcelona, la de Joan Lluís Vives i March a la façana de la Biblioteca Nacional de Madrid i la decoració escultòrica del Mausoleu de Colom a la Catedral de Santo Domingo. També intervingué a la decoració del Palau de Justícia de Barcelona. Fou autor del bust d'Emili Vilanova (1908) situat al Parc de la Ciutadella, amb projecte de l'arquitecte Bonaventura Bassegoda i Amigó.
Participà en diverses exposicions nacionals i internacionals, així com en certàmens i concursos on rebé valuoses distincions, com a les Nacionals de Belles Arts, en què obtingué tercera medalla el 1890 i segona el 1895. A més, entre 1890 i 1891 fou professor ajudant a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, càrrec que passà a desenvolupar com a interí entre 1893 i 1895

Escultors Catalans (Josep Maria Camps i Arnau)

Barcelona, 29 d'octubre de 1879 - Barcelona, 6 de febrer de 1968. Fou un escultor imatger. Va néixer a Sarrià i aviat,es traslladà amb la seva família a Gràcia, on el seu pare hi va tenir una herboristeria al carrer Planeta. Josep Maria Camps i Arnau va viure a diversos domicilis graciencs: al carrer Montmany, al Torrent de l'Olla, 90 i després al número 100 del mateix carrer ja fins a la seva mort. El seu germà Lluís (1883-1963) va obrir una comercial de música al número 41 del carrer Planeta, dedicada al lloguer i reparació de pianos i harmòniums.

Va estar vinculat al Centre Moral i Instructiu i als Lluïsos de Gràcia, entitat aquesta darrera que va presidir entre 1903 i 1905 i entre 1907 i 1909 en què es va casar. Hi ha imatges seves a nombroses esglésies, entre elles a l'Oratori de Sant Felip Neri de Gràcia, a Sant Joan i a Sant Miquel dels Sants.
Una obra molt important de Camps i Arnau és el monument dedicat l'any 1950 al cardenal Vives i Tutó a Sant Andreu de Llavaneres. També és autor de la Mare de Déu de l'Alegria a la catedral de Barcelona on, per voluntat pròpia, hi està enterrat el cardenal Narcís Jubany i, entre d'altres, d'un monument a Jaume II a Palma. Pel que fa a Gràcia l'11 de setembre de 1949 s'inaugurà a la plaça Virreina la font amb la seva escultura dedicada a la bíblica Ruth. Camps és autor, també, d'un bust dedicat a Joaquim Ruyra que ell mateix recordava com li encarregà el pare Joaquim Serra de Sant Felip Neri un dia que, ja a les acaballes de la vida de Ruyra, el visitaren tots dos al seu estudi

Escultors Catalans (Francesc Calvet i Mota)

Nacio en Barcelona 1947 - Es Castell 2004 (Illes Balears). Fou un pintor i escultor català. Autor d'una extensa obra pictòrica i escultòrica, durant els seus gairebé quaranta anys de creació artística, Calvet va crear un estil propi fàcilment identificable en obres de petit format. Al llarg de la seva carrera va fer una trenta exposicions individuals i va prendre part en unes cinquanta exposicions col·lectives. Les seves obres s'han exposat a Menorca, Mallorca, Catalunya, Madrid, Nova York, Basilea, i Frankfurt entre altres. Durant els anys durant els anys setanta i vuitanta va exposar diverses vegades a Sala Gaudí Barcelona, qui avui posseeix una part important de les seves obres [

Va desenvolupar una trajectòria d'absoluta coherència amb l'art i el país, conscient de la força de l'art per expressar els sentiments i les idees. Des del seu establiment definitiu a Menorca, Francesc Calvet es va unir als grups que la cultura mobilitzava en favor de la democràcia i els drets nacionals a l'illa, com mostra la seva primerenca participació en els recitals de poesia i imatges del grup Es Mussols, a principis dels anys setanta del segle passat, amb Jordi Vivet, Pere Gomila, Pere Xerxa, i altres. El binomi de la seva pintura amb la poesia, serà una constant en la seva vida, com es va poder veure amb la col·laboració amb Ponç Pons a Abissínia, l'any 1999, amb José Luís Clemente a Las dudas del viento, l'any 2002.
La Porta d'Eos, obra que l'artista va donar al poble d'es Castell, es troba instal·lada a la punta de Calasfonts, orientada a llevant del port de Maó, en el mateix lloc on abans hi hagué instal·lat el Mirall Solar, obra del mateix autor destruïda a causa d'un accident i de la negligència dels operaris de l'Autoritat Portuària de Balears.

En el seu vessant acadèmic Calvet va ser, des de 1984, professor de l'escola de dibuix i pintura de l'Ateneu des Castell, i més tard el seu coordinador i principal impulsor. A part, també fou fundador i professor de les classes de dibuix i pintura al Taller d'Art Xoc, de Maó. Sempre compromès amb l'activisme cultural, Calvet va liderar multitud d'esdeveniments i activitats lligades a la seva concepció de l'art com a element de transformació de la societat. Va participar, junt amb Joan Francesc López Casasnovas, en la creació d'Acció Cultural de Menorca, en l'organització de mostres en favor d'Amnistia Internacional i del festvial de poesia Illanvers. També fou, des de la seva fundació l'any 2000 el principal impulsor de l'Encontre de Poetes dels Països Catalans, que se celebra cada primavera a Es Castell i que des de l'any 2005 duu també el nom de Francesc Calvet.
L'any 2008, els que foren els seus alumnes a l'Ateneu des Castell li dedicaren un homenatge construint de gegantó. Des de llavors, en Xec acompanya els gegants del poble, Roser i Jaume, en totes les festes patronals.