Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria del Grau)

És una obra del municipi de Fonollosa (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es troba en una plana de conreus i boscos. És una construcció formada per dos cossos d'edifici d'èpoques immediates: la capçalera preromànica i la nau del segle XII o començaments del XIII. La nau és coberta amb volta de canó força apuntada. Al mur de migdia hi ha el portal de dos arcs en degradació que havia estat tapat per la casa dels ermitans. Sobre la porta hi ha una petita finestra d'arc de mig punt. L'aparell és de grossos carreus de mides diferents ordenats en filades. La capçalera preromànica, reconvertida en atri capgirant l'orientació del temple, té una planta quadrada i és cobert amb volta de ferradura feta amb lloses col·locades a plec de llibre. A la façana de migdia hi ha una finestra foradada en un sol carreu monolític amb dues obertures allargades, molt semblant a la de Sant Jaume d'Olzinelles i a Santa Àgata de Clariana (Solsonès). El campanar d'espadanya de dues obertures s'alça sobre l'arc presbiteral. Al Museu d'Història de la Seu de Manresa es conserva una talla del segle xiii de la Mare de Déu procedent d'aquesta església.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Cererols)

És una església del municipi de Súria (Bages) protegida com a bé cultural d'interès local. En concret, està situada dins el mas de Cererols, situat en un pla dalt d'un llom, dit del Collet, al sud-est del terme de Súria. El lloc de Solariolos surt documentat per primera vegada el 993 i es trobava dins del terme del castell de Súria. Cererols té un nucli principal format per l'església dedicada originàriament a sant Martí i després a santa Maria de la Concepció, documentada ja el 1063 és una petita construcció preromànica, d'una sola nau i amb un sol absis al cantó de llevant. Entre els segles xvi i xvii patí una sèrie d'obres de reforma i ampliació entre les quals s'allargà la nau, s'hi afegí un porxo pel cantó de llevant i s'hi construí un campanar nou. Els escultors manresans Josep Generes i Pau i Josep Sunyer foren autors del retaule barroc, destruït el 1936. 

És una ermita de construcció medieval (principis), amb modificacions i elements afegits en èpoques posteriors. L'església està precedida d'un atri elevat creat per cobrir les sepultures que hi ha a terra. S'entra i ens trobem amb una sola nau de 12 metres (sense el presbiteri que està més elevat) per 4'37 m. Hi ha un arc triomfal que separa nau del presbiteri. L'absis té planta de ferradura molt pronunciada (218º de circumferència), i l'alçada cobert amb volta de forn és considerablement inferior a la de l'arc de reducció, fent que hi quedi com una mena de frontó curvilini. Conté tres finestres petites i pintures romàniques molt malmeses. La coberta és de volta (restaurada). El material utilitzat és el carreu.

El portal romànic és del segle xi. Situat en el que seria un lateral de l'església, presenta un arc de mig punt fet amb dovelles regulars. Tapiada des del segle xvii, moment en què s'allargà l'església. La pica baptismal de pedra té una alçada d'1,5m. Presenta un peu quadrat llis, sense decoració i amb les cantonades aixafades. La pica està treballada ornamentalment tant en l'exterior com en l'interior amb un motiu de pètals com si fos una flor. A dins hi ha un disc amb una inscripció: les sigles de Crist i l'any 1598 La pedra presenta les empremtes del cisellat en un treball de resultat uniforme i polit

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Camps)

És una església romànica que pertany al municipi de Fonollosa, a la comarca del Bages. És protegida com a Bé cultural d'interès local. L'edifici romànic fou totalment modificat l'any 1760. D'aquesta obra només se'n conserva un petit fragment d'absis i les làpides romàniques davant el portal. Làpides sepulcrals romàniques del s. XIII. En total n'hi ha vuit de les que algunes són llises i d'altres tenen estilitzades representacions escultòriques en relleu, encara que molt pla. Hi trobem, entre d'altres, creus i figures humanes esquemàtiques. La zona està coberta d'un dens herbam que mig tapa el conjunt. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria d'Artés)

És l'església parroquial d'Artés (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Construïda al pla, la seva funció parroquial va ser en el seu moment transferida de l'antiga església de Santa Maria que s'alça dalt d'un turó, a ponent de l'actual. Construcció religiosa: església neoromànica amb elements noucentistes formada per tres naus cobertes amb volta de canó i decoració amb elements plàstics i arquitectònics propis del romànic: arcuacions, columnes, arcs de mig punt, etc. La façana reprodueix tres portalades de mig punt que s'obren a un pòrtic; al mig de la façana tres finestrals d'arc de mig punt i un seguit d'arcuacions formen el cos central flanquejat per un campanar a tramuntana i per un cos rectangular a migdia. Situada a l'altar major de l'església i d'estil neoclàssic de 1947 trobem la figura de la Verge en L'Ascensió feta per Pontí en talla policromada de fusta 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Margarida de Viladepost)

És una església romànica del municipi de Castellnou de Bages, a la comarca del Bages. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. Fou l'antiga parròquia del castell d'Argençola, documentada al segle x, situada a prop del Mas de Viladepost. Capella rural d'una sola nau coberta amb volta de canó, amb absis semicircular a l'est. Aquest presenta una finestra de doble esqueixada. La coberta és de teula àrab a dues vessants a la nau central. Al mur de migdia hi ha un portal amb la data de 1646, any en què probablement es va construir sobre l'anterior edifici. Al mateix mur trobem una finestra refeta. Al cantó de ponent s'alça un campanar d'espadanya de factura i característiques diferents a les de la resta de la capella. A sota seu s'obre una petita finestra de mig punt. La construcció fou arrebossada exteriorment i enguixada en el seu interior. No destaquen ornamentacions.

 

Escultors Catalans (Jeroni Miquel Suñol i Pujol)

Barcelona, 13 de desembre de 1839 – Madrid, 16 d'octubre de 1902. Fou un escultor català, més conegut com a Jeroni Suñol-. Es va formar a l'Escola de la Llotja de Barcelona, complementant els seus estudis al taller d'un imatger anomenat Passavell i, sobretot, al taller dels germans Vallmitjana. El 1858 va obtenir una beca per anar a estudiar a Roma, igual que havien fet altres escultors catalans. Allà va establir contacte amb Marià Fortuny i el seu cercle d'amistats. És en aquesta època quan va realitzar l'escultura "Dant", una de les seves obres més conegudes, amb què va guanyar una medalla de plata a l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid el 1864. Una de les versions de Dant es troba al Museu Nacional d'Art de Catalunya on es conserven altres obres seves (bust femení, aprenent d'escultor) i també el retrat d'ell pintat per Fortuny. El guix original i una altra versió del Dant en bronze també es poden trobar al Museu del Prado. Una altra obra destacada de Suñol és l'Himeneu, amb què va guanyar una medalla a l'Exposició Nacional de Belles Arts del 1867.
Tornat de Roma es va establir a Barcelona (1875) i posteriorment a Madrid, on va acabar residint i on va adquirir cert reconeixement i va rebre encàrrecs per realitzar diversos monuments. Des del 1882 va formar part de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando.

Escultors Catalans (Susana Solano Rodríguez)

Barcelona, 25 de juliol de 1946. És una escultora catalana. Estudià a la Facultat de Belles Arts de Barcelona, a la qual és professora. Inicialment utilitzà el llautó, la fusta o la lona i realitzà obres pròximes al minimal art. Des del final dels anys vuitanta empra planxes de metall soldades per a construir simulacres d’objectes o de coses, en els quals introdueix, sovint, contrasts o “sorpreses” aprofitant el joc del ple/buit o bé del còncau/convex. Participà a la Documenta VIII de Kassel el 1987 i a la Biennal de Venècia el 1988. L’any 1986 s’instal·là una escultura seva al parc esportiu de la Vall d’Hebron de Barcelona. Al principi del 1999 presentà al MACBA l’exposició retrospectiva Muecas, un extens recorregut pel seu treball que inclogué pintures, dibuixos, fotografies, escultures i instal·lacions. Després de 10 anys de no exposar a Madrid, la galeria Helga de Alvear mostrà el treball de l’artista elaborat a partir d’acer inoxidable i malles metàl·liques de diverses densitats (2004). Ha rebut, entre d'altres, els premis de The Utsukushi-Ga-Hara Open Air Museum de Tòquio (1985), el Premio Nacional de las Artes Plásticas del ministeri de cultura espanyol (1988), el Premio CEO a las Artes i el premi honorífic GAC del gremi dels Galeristes de Catalunya (2015) 

 

Escultors Catalans (Rafael Solanic i Bàlius)

Barcelona 1895 - Barcelona, 9 de novembre de 1990. Fou un escultor català. Des del 1910 deixeble i ajudant de taller d'Esteve Monegal i Eusebi Arnau, alhora que estudiava a l'Escola Superior dels Bells Oficis, on cap al 1916 fou professor. Com a membre de l'escola noucentista, com els seus amics Frederic Marès i Enric Monjo i Garriga, practicà l'escultura tant com a aportació a l'arquitectura com a obra lliure, i participà en el Saló de Montjuïc de les Exposicions de Primavera de Barcelona del 1933 al 1935.

Treballà el marbre, el bronze, el gres, el ferro, els metalls i la fusta. Va fer obres per a l'esglésies nova de Lleida, Sant Pere de Rubí, el monestir de Montserrat, i l'església parroquial de l'Hospitalet de Llobregat, però també per a edificis i instal·lacions públics de Catalunya. Durant la Segona República Espanyola fou professor a la Mútua Escolar Blanquerna i de l'Escola Normal de la Generalitat i exposà individualment a la Sala Badrinas (1931 i 1941) i a les Galeries Syra (1933, 1934 i 1935) de Barcelona.

Després de la Guerra civil va guanyar una tercera medalla a l'Exposició Nacional de Madrid del 1943, i una d'or a la Nacional d'Arts Decoratives del 1949. Moltes de les seves obres són fetes en col·laboració amb el taller ceràmic dels germans Serra, amb els quals tenia vinculació familiar. Fou president del Cercle Artístic de Sant Lluc. El 1986 va rebre la Creu de Sant Jordi. El 2002 la seva filla va fer donació de bona part de la seva obra al Museu Frederic Marès de Barcelona. El fons personal de Rafael Solanic es conserva a la Biblioteca de Catalunya des del 2009.

Escultors Catalans (Antoni Solà i Llansas)

Barcelona, 29 de març de 1780 - Roma (Italia), 10 de juny de 1861. Fou un escultor català. És, amb Damià Campeny, l'escultor català més important del Neoclassicisme. Durant el 2009 l'Institut de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona va adquirir una escultura per incorporar-la al Museu Marès, any en què se li va dedicar una exposició monogràfica al mateix museu.
El 1801, amb 21 anys, es va presentar i va guanyar una pensió d'escultura a Roma per quatre anys, que oferia la Junta de Comerç. Quan estava a punt de marxar a Roma la Junta li obligà a quedar-se a Barcelona per treballar en la decoració de l'edifici de la Llotja amb motiu de la celebració de les dobles noces reials: de Ferran, príncep d'Astúries (després Ferran VII) amb la princesa de Nàpols, i del príncep hereu de Nàpols (més tard Francesc I de les Dues Sicílies) amb Isabel de Borbó, infanta d'Espanya. Aleshores va realitzar les dues Nereides que, encara avui, decoren la font de Neptú del pati; els retrats dels reis en baix relleu que decoraven un dels frontons de l'edifici; i una estàtua de pedra, que representava un Tritó muntant sobre un cavall marí. Acabats aquests encàrrecs i celebrades les noces, Solà sortí de Barcelona i arribà a Roma el 3 de maig de 1803. Allà, el 1808 va ser empresonat breument, com la major part dels artistes espanyols que hi residien, per negar-se a reconèixer Josep Bonaparte com a rei, i hi va viure i treballar pràcticament la resta de la seva vida.

Proposat per Canova i Thorvaldsen, va ser membre de l'Acadèmia romana de Sant Lluc, de la qual arribaria a ser president entre els anys 1837 i 1840, circumstància excepcional, ja que el segle xix només un altre no italià ho fou, l'esmentat Thorvaldsen. L'any 1846 va ser nomenat escultor de cambra honorari de la reina Isabel II i membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid i de la de Florència (Itàlia). Va col·laborar en la importació de les Pintures murals de la capella Herrera.

Escultors Catalans (Ismael Smith i Marí)

Barcelona, 16 de juliol de 1886 - New York (USA), 1 de novembre de 1972. Format a Llotja i a l’Acadèmia Baixas, on fou alumne dels escultors Benlliure, Querol, Vallmitjana i Llimona. Treballà als tallers de Rafael Atché i Pere Carbonell a Barcelona (1898-1904). Premiat en un concurs d’artistes novells de l’Ateneu Barcelonès (1903), el 1906 exposà a la Sala Parés i participà en l’Exposició d’Arts i Lletres Catalanes als locals de la Lliga Regionalista. El mateix any Xènius, des del Glosari, l’investí escultor noucentista. Fou premiat amb segona i tercera medalles a la Cinquena Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona (1907) per les seves caricatures i per la seva escultura, i amb segona medalla a la Sisena Exposició (1911). Fou un dels fundadors de “Papitu”, però aviat substituí l’expulsat Feliu Elias a “Cu-cut!" (1908), on col·laborà fins el 1912. Pensionat per l’ajuntament de Barcelona anà a París el 1910, any en què formà part de la junta fundacional de Les Arts i els Artistes i en què exposà al Faianç Català amb Nèstor, Marià Andreu i Laura Albéniz. Estudià a l’École Nationale des Arts Décoratifs, de París (1913-14), viatjà per Anglaterra i els EUA, on féu nombroses exposicions, i s’establí definitivament a Nova York el 1918. Allà col·laborà amb la Hispanic Society, però aviat la seva activitat artística decaigué. Retornà fugaçment a Barcelona el 1926. Passà els darrers temps de la seva vida en un hospital psiquiàtric. El seu estil es caracteritza per un decadentisme influït per Beardsley, patent en les seves il·lustracions de revistes —"Or i Grana”, “Art Jove”, “Picarol”, “La Ilustració Catalana”, etc— i els seus exlibris. Com a escultor, a part la seva col·laboració amb el ceramista Antoni Serra, es destacà pels seus retrats (Prat de la Riba, Cambó, Granados, etc), d’un barroquisme nerviós, i per les seves figures preciosistes, refinades i sovint iròniques. És ben representat al Museu d’Art Modern de Barcelona i també té obres al MOMA de Nova York. Les planxes que gravà es troben repartides entre la Calcografía Nacional de Madrid i la Biblioteca de Catalunya.