Fou un periòdic conservador, catòlic, monàrquic i defensor dels
interessos econòmics catalans. Durant una gran part del s. XIX
representà plenament la burgesia catalana i fou el periòdic més influent
del Principat. El seu creador fou el napolità Pere Pau Husson de
Lapezaran, el qual aconseguí de Carles IV llicència per a publicar un
diari semblant als que ja sortien a Madrid, València i Sevilla, i el
permís municipal per a posar a la capçalera del diari l’escut de la
ciutat de Barcelona. Publicava avisos i anuncis, indicacions
meteorològiques, el moviment del port i les comunicacions, proclames
oficials i notícies de l’estranger i era obert als més moderns corrents
científics. Era redactat en castellà, però ja el 1793 publicà poesies en
català referents a la Guerra Gran, i el 1796 hi acollí una interessant
polèmica lingüística sobre ortografia catalana. Durant l’ocupació
napoleònica, en el període d’oficialització del català aparegué amb el
títol de
Diari de Barcelona i del Govern de Catalunya
, a partir del 22 de març de 1810; era redactat a doble columna,
en català i en francès. L’11 d’abril d’aquell mateix any i per remarcar
el seu caràcter d’òrgan del govern, fou anomenat
Diari del Govern de Catalunya i de Barcelona
. Fou castellanitzat l’1 de setembre en abandonar les autoritats
napoleòniques la política catalanitzant, i l’escut imperial substituí
el de Barcelona. El 28 de febrer de 1814 reprengué el nom originari. El
darrer director d’aquesta etapa, l’afrancesat Joan Andreu Ygual, fou
destituït pel general Copons, que atorgà la propietat del diari a Antoni
Brusi i Mirabent el 6 de juny de 1814. Aquest inicià una nova etapa, la
més important del diari, que per aquest motiu fou conegut amb el nom
popular d'
El Brusi
. A partir del 1838, la nova etapa liberal coincidí amb la direcció d' Antoni Brusi i Ferrer, fill de l’anterior; el periòdic entrà en una etapa de
plenitud, en millorar l’aspecte tècnic i prendre la direcció literària
Joan Cortada i Sala, el qual hi portà l’esperit de la Renaixença,
estimulà la restauració dels Jocs Florals (1859) i publicà en les seves
planes les poesies que Joaquim Rubió i Ors signava com
Lo Gaiter del Llobregat
. Fou el primer diari barceloní que dedicà un espai al comentari
dels concerts musicals, alguns signats per Pau Piferrer. Per aquest
temps hi entrà com a redactor Joan Mañé i Flaquer, que n'esdevingué
director (1867-1902) i féu del
Diario de Barcelona
l’òrgan conservador més important dels Països Catalans. Mañé
portà al periòdic Manuel Duran i Bas, Joan Maragall, Josep Coll i Vehí i
Estanislau Reynals, entre d’altres redactors. Amb el segle actual,
s’inicià una certa decadència del periòdic, el qual deixà de representar
els interessos polítics i econòmics catalans i es limità a servir una
minoria cortesana i centralista. La davallada començà amb la negativa
dels propietaris del periòdic a secundar el moviment de la Solidaritat
Catalana (1906) (el director, Miquel dels Sants Oliver i els principals
redactors abandonaren el periòdic) i continuà fins el 19 de juliol de
1936, que se n'empararen elements d’Estat Català, els quals el
publicaren en català amb el títol de
Diari de Barcelona
. El propòsit era de publicar un diari amb el títol d'
Estat Català
(en sortí un sol número el 22 de juliol de 1936), però, per indicació de la Generalitat, des del dia 24 el títol fou
Diari de Barcelona: Portaveu d’Estat Català
, i es publicà fins el 22 de juliol de 1937, que un grup
d’antics treballadors del periòdic formaren un comitè d’empresa per tal
de reivindicar-ne la propietat i fer novament —sense reeixir en el
pròposit— la publicació en castellà. Reprengué la publicació el 1940 (24
de novembre), novament en castellà i mantenint la numeració anterior al
19 de juliol de 1936. Durant uns quants anys es captà novament el favor
del públic pel seu barcelonisme, per la fidelitat a la causa monàrquica
i per la millor acollida que donava a les notícies aliades durant la
Segona Guerra Mundial. Després, el tiratge disminuí considerablement.
Des de l’abril del 1962 publicà, a càrrec de Josep Faulí, una pàgina
setmanal dedicada a les lletres catalanes. Posteriorment publicà
suplements dedicats a poblacions veïnes. En crisi des del 1973, féu
fallida el 1980. Entre 1982-84 subsistí mitjançant fórmules
autogestionàries i un tiratge curt, i el 1985 l’ajuntament de Barcelona
n'adquirí la capçalera, que cedí al grup Zeta el 1986. Aquest en
reprengué la publicació íntegrament en català el 1987, sota la direcció
de Josep Pernau. El 1992 l’adquirí la Societat Emili i Carles Dalmau
(ECD, SL), propietària també de
La Mañana
i el
Nou Diari de Reus
. A partir d’aquests tres diaris, des de l’abril del 1993 hom
féu cinc edicions simultànies per a Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona
i Reus amb el nom de
Nou Diari
. Deixà de publicar-se el 1994. L’ajuntament de Barcelona
adquirí de nou la propietat de la capçalera del diari, i el 1997
autoritzà la Universitat Pompeu Fabra a utilitzar-ne la capçalera com a
nom de l’Aula d’Història del Periodisme. D’altra banda, el mateix
ajuntament impulsà el 1998 la seva reaparició com a diari digital
íntegrament en català. El diari, dirigit per Cristina Ribas, té la seu a
les instal·lacions de Barcelona Televisió.
No hay comentarios:
Publicar un comentario