Barcelona, 1841 – Barcelona, 5 de febrer de 1891. Fou un orfebre i escultor català. Va practicar una escultura realista, naturalista i virtuosa. Fill de Pasqual Nobas i Puigrubí de Barcelona i Teresa Vallvé i Bartolí de Reus. Va néixer al carrer de Corders, on el seu pare es dedicava a fer de llauner i on ell mateix va començar a exercir com a artesà tant en la fosa com en el cisellat. Aquests coneixements li varen permetre treballar d'argenter a l'obrador de la família Masriera amb els quals va mantenir una bona relació tota la seva vida essent, posteriorment, mestre del mateix Frederic Masriera i Manovens.
Va estudiar a l'Escola de la Llotja de Barcelona, aprenent escultura de la mà dels germans Agapit i Venanci Vallmitjana i Barbany en el taller dels quals va entrar a treballar. Va rebre classes de pintura amb Claudi Lorenzale i Pau Milà i Fontanals, que li van despertar l'interès pel romanticisme i per la pintura a l'aquarel·la, una especialitat que, tot i no dedicar-se professionalment, dominava i on acostumava a realitzar aquarel·les instantànies. Després de treballar amb els Vallmitjana, va posar taller propi a Barcelona, primer a la plaça de l'Oli, més tard al carrer de Casanova i finalment al carrer de Provença.
El 1866 va exposar a París amb gran èxit. Va guanyar reconeixement com a escultor amb l'obra Segle XIX, també coneguda com a Torero ferit, amb la que va guanyar la medalla de segona classe a l'Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid de 1871. Amb el Bust de Cervantes va ser premiat a l'Exposició Universal de Viena de 1873, i amb el Bust de Fortuny ho va ser a Filadèlfia.
Va fer centenars d'imatges religioses, escultura funerària, escultura pública urbana i especialment retrats, una especialitat en què va adquirir una gran fama i va ser molt sol·licitat per les grans famílies barcelonines perquè els immortalitzés. Destaquen entre d'altres el bust de la senyora de Güell i els de membres de la família Masriera. També va ser l'escultor de la facultat de Medecina de Barcelona. Moltes de les seves obres es varen perdre en el decurs de les diverses revoltes de començament de segle XX fins a final de la Guerra Civil espanyola. Una de les pèrdues més destacades és la del fris dedicat a "la història del treball" que hi havia a la casa Bajot, obra de Guastavino al passeig de Gràcia 32 de Barcelona, del qual només en resta una petita part i que fou destruït en instal·lar un rètol comercial. Altre exemple de pèrdua és l'estàtua de Güell i Ferrer.
Al seu taller va tenir com a deixebles a Josep Gamot, Josep Reynés i Gurguí, Manel Fuxà i Leal, Torquat Tasso i Nadal, Anselm Nogués i Garcia, Josep Llimona i Bruguera, Joan Serra i Pau, Joan Flotats i Llucià, Frederic Masriera i Manovens i el medallista Damià Pradell i Pujol.
Va morir sobtadament d'una pulmonia que va contreure mentre tenia cura de la seva mare Teresa Vallvé i Bartolí, germana de Mateu Bellver Bartolí, que morí un mes abans als 84 anys.
No hay comentarios:
Publicar un comentario