Escultors Catalans (Josefina Peraire Alcubierre)

Barcelona, 1947 - 30 de maig de 2016. Va ser una poetessa, ceramista i escultora catalana. Llicenciada en Filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona formava part del Grup Literari Poesia Viva. Va guanyar diversos guardons literaris i va publicar diversos poemaris

Escultors Catalans (Patricia Riveras Tobia)

Barcelona el 6 d'abril del 1969. Filla de periodistes, és una autodidacta formada en l'admiració de determinats noms històrics com Medardo Rosso o Ismael Smith, que l'han encaminat cap a la tradició expressionista. Activa primer a Barcelona, on participà en la magna exposició “Un segle d'escultura” al Museu Europeu d'Art Modern de Barcelona (2013) i en diverses col·lectives, es radicà a Mallorca, on ha exposat individualment . Entre les seves exposicions individual hi ha les de la Sala Amazighen, Marroc (2006 i 2007), Sala Pròleg (Barcelona 2008), Benissa (País Valencià 2008), Galeria Estudi Salvador Pastor (Cas Concos, Mallorca, 2012). Ha participat en col·lectives a més de a Barcelona i Palma, a Bèlgica, Guernsey (Illes del Canal), Burgos, Calzada de Calatrava,  Madrid, Sevilla, Puigcerdà, Màlaga. El 2017 va fer el cartell de la Universitat Catalana d'Estiu, de Prada.

Escultors Catalans (Antoni Parera i Saurina)

  Barcelona, 1868 - Barcelona, 1946. Va ser escultor, medallista i professor de l'Escola de la Llotja de Barcelona. Va ser nomenat acadèmic de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, de Barcelona, de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, de la Hispanoamericana de Cádis. Era descendent d'una família artística, el seu avi va ser el compositor Bru Parera i Matas i el seu pare el decorador Joan Parera i Santacana, qui veient la seva inclinació cap a l'art, el va enviar a estudiar a Madrid amb l'escultor Jeroni Suñol i més tard, el 1884, va prosseguir els seus estudis a l'Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, la qual li va concedir una beca el 1888 per anar pensionat a Roma on va romandre durant quatre anys. Al seu retorn a Barcelona va entrar a formar part del professorat de l'escola de la Llotja l'any 1897
La seva obra primerenca estava inscrita en el realisme clàssic grec, però el seu estil va anar decantant-se cap al modernisme, on es mostra més a la producció medallística i al disseny de flascons de perfum que feia amb el gust de la clientela burgesa. A les seves obres monumentals així com a la imatgeria religiosa es va mantenir amb un caràcter més classicista. Entre les seves obres religioses es troba un Sant Joan Baptista conservat al Museu Nacional d'Art de Catalunya, pel que va rebre un premi a l'Exposició Universal de Barcelona de l'any 1888. A més a més d'imatges per a esglésies de Barcelona, també en va realitzar moltes d'altres per a diferents ciutats d'Espanya i de l'estranger, ja que va treballar com a director artístic al taller Reixach-Campanyà que es va ocupar de l'elaboració de gran quantitat d'imatgeria després de les pèrdues sofertes per la guerra civil espanyola. A Herencia, tenen una imatge del Cristo del Consuelo en talla de fusta policromada realitzada segons model de Parera, també una escultura molt similar en una mida més petita va en processó a Crevillent en la confraria de l'Ecce Homo. A Tarragona es conserva un pas processional per a la seva Setmana Santa de la Segona Caiguda, realitzat el 1930. Entre els seus monuments es troben la col·laboració al Monument a Alfons XII a Madrid, el grup en homenatge als Assetjats de 1808-1809 a Girona i el grup Girona i Dona amb àngel per a la Plaça de Catalunya (Barcelona)

Escultors Catalans (Miquel Paredes i Fonollà)

Barcelona, 1901 – Ceret (Francia), 1980. Va ser un escultor català, recordat especialment per ser autor de la figura d'El més petit de tots, conjuntament amb la dibuixant Lola Anglada.
Es va formar a la Llotja de Gràcia. Participà en diverses exposicions col·lectives en la Barcelona dels anys 30, i a Madrid va guanyar un premi per trobar una figura al·legòrica de la República. Durant la guerra civil espanyola va col·laborar amb el Comissariat de propaganda de la Generalitat de Catalunya per a fer monuments efímers i de propaganda. En aquest període fou quan el comissariat l'encarregà una figura basada en el conte popular infantil Els tres tambors que simbolitzés la lluita antifeixista. L'escultura (i el llibre paral·lel de Lola Anglada que mostraven la mateixa figura) tingué tant d'èxit que se'n feren més de 60.000 còpies, que el comissariat venia a 3 pessetes cadascuna per aconseguir fons per a sufragar despeses de la guerra.

Durant la guerra civil espanyola, el 1937, va participar en el muntatge d'un monument efímer El soldat desconegut com a homenatge als soldats republicans, a la plaça Catalunya de Barcelona, una gran escultura de dotze metres d'alçada realitzada amb guix i xarpellera amb la col·laboració d'altres artistes. La inauguració va comptar amb la presència de Lluís Companys (aleshores president de la Generalitat) i la ministra Federica Montseny. Malgrat el seu material fràgil per estar a la intempèrie, el monument es va mantenir a la plaça Catalunya fins a l'acabament de la guerra, que va ser desarmat i desaparegut. L'any 1938, Paredes s'exilià a la Catalunya Nord, on va treballar en pobles rossellonesos fent monuments als morts de la guerra. Posteriorment treballà en una fàbrica de nines, i més endavant impartí classes d'escultura a l'escola de belles arts d'Orleans

Escultors Catalans (Francesc Pagès i Serratosa)

Barcelona, 11 de setembre de 1852 - Barcelona, 27 d'abril de 1899. F0ou un escultor català. Format a l'Escola de la Llotja i amb Jeroni Suñol, fou representant de l'estil eclèctic que caracteritzà l'escultura de la segona meitat del segle XIX
Participà en les principals exposicions de l'època: a l'Exposició Nacional de Madrid presentà Pacientíssim Job (1876) i Pius IX (1878); a la de Barcelona exposà Madona de Ripoll (1891) i Sant Lluís Gonzaga (1896). Autor de diverses obres a la ciutat de Barcelona: Alonso Martínez i l'al·legoria del Ferrocarril a la façana del Palau de Justícia; l'Al·legoria de la Cascada del Parc de la Ciutadella; i l'estàtua del Ferrer de Blanes del Monument a Colom. També féu un dels relleus del Monument a Antonio López y López (el 1884, concretament, el relleu dedicat a la companyia de tabacs de Filipines) i el relleu de marbre al Primer Misteri de Goig del Rosari Monumental de Montserrat (1896). Té obra a Buenos Aires i Montevideo.

Esglésies romaniques de Catalunya (Convent de Santa Clara de Manresa)

Formalment Nostra Senyora dels Àngels i Santa Clara, és un antic convent de la ciutat de Manresa (Bages) protegit com a bé cultural d'interès local. Es troba en un extrem del raval de les Escodines, en l'antic camí de Barcelona, entre els barris de les Escodines i la Balconada, sobre la terrassa fluvial que dóna al Cardener. El temple, és una construcció romànica tardana, probablement de finals del segle XIII o principis del XIV, que compta amb un interessant portal on s'insinuen trets goticitzants; la part moderna de l'edifici conventual és obra de l'arquitecte Alexandre Soler i March. L'edifici, que actualment alberga un centre de dia de salut mental.
Conjunt arquitectònic treballat en pedra i amb elements decoratius de maó al voltant de l'estructura i a les obertures. La façana principal es divideix en cinc cossos, tres dels quals sobresurten, tant en relleu com en alçada. Els dos cossos més extrems són llisos a la part inferior i en la superior contenen una decoració a mòduls d'arc mig apuntat amb la repetició d'aquesta figura per triplicat en l'interior. El cos central té obertures en tota la superfície, ressaltades amb l'ornamentació del maó. Els dos cossos més enfonsats també presenten obertures en els diferents pisos, on s'altera la decoració.
Construcció romànica tardana, amb un interessant portal on s'insinuen trets goticitzants. D'una nau, amb volta apuntada de pedra, sobreaixecada. Prolongada per l'oest amb un cos de dues alçades, amb arcs torals apuntats i cor recolzat en arcs rebaixats. Capelles laterals al presbiteri, que està sobreaixecat.

Adossades a l'església seguint l'alineació del Carrer Nou de Santa Clara (façana nord) hi ha unes dependències construïdes en carreus de pedra amb dos portals adovellats, per on es fa actualment l'accés al convent. Portada que presenta arcs en degradació amb tres arquivoltes que descansen sobre una sola imposta que recorre tota la portalada. Les columnes que suporten les arquivoltes són coronades per capitells d'esculturació simple i senzilla. De les sis columnes de què constava aquest portal, actualment només n'hi ha quatre, ja que en manca una per banda. El timpà no presenta ornamentació. És un portal que podria haver estat obrat posteriorment al període romànic. La part antiga del convent és una monumental construcció gòtica inacabada, de mitjan segle XIV. L'edifici nou, construït paral·lelament a l'altre cos, és de grans proporcions, format per tres cossos rematats de forma escalonada, units per dos cossos més baixos a manera de passadissos, ordenats simètricament i de quatre plantes d'alçada. És una construcció en maó vist i paredat comú, seguint el llenguatge modernista-historicista. Un pati interior separa els dos edificis conventuals.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Capella de Sant Miquel d'Aguilar)

És una església del veïnat de Sant Miquel, del municipi d'Aguilar de Segarra (Bages), inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un petit temple de planta rectangular sense absis. La porta d'entrada està situada als peus de l'església, i sobre ella hi ha el campanar d'espadanya. Al mur de migdia hi ha dos grans contraforts en forma de talús.
L'església de Sant Miquel, situada al peu de la muntanya del castell d'Aguilar, ara en ruïnes, és documentada des del 1626. De l'any 1936 al 1949, des de la destrucció de la primitiva parròquia d'Aguilar, al castell, fins a la consagració de la moderna església, exercí funcions de parròquia 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Monestir de Sant Benet de Bages)

És una obra del municipi de Sant Fruitós de Bages (Bages) declarada bé cultural d'interès nacional. Es tracta d'una antiga abadia benedictina del terme municipal de Sant Fruitós de Bages, a la comarca del Bages. És un dels conjunts monàstics més interessants del país, amb elements que van des del Romànic de l'època fundacional fins al Modernisme, passant pel Barroc. Situada a la conca de la Vall dels Horts, en una raconada entre el Montpeità o puig de Sant Valentí i els balços erosionats del riu Llobregat. Molt a prop de la confluència de l'antic camí ral que anava de la ciutat de Manresa a Vic, actualment té els accessos principals des del municipi de Navarcles.
El monestir de Sant Benet de Bages, situat en un paratge frondós i humit a la dreta del Llobregat, és un dels conjunts monàstics més interessants del país, amb elements que van des de l'època fundacional fins a l'època barroca. Actualment és un complex conjunt d'edificis que palesen la llarga història constructiva del cenobi que ha sofert una profunda restauració.

A partir del segle XIV s'alterà la distribució original del conjunt: al S del claustre (al lloc del primitiu refetor) es construí un llarg cos d'edifici amb una estructura d'arcs diafragma que allotjava el celler i, en dos pisos superiors, cel·les de monjos. A l'W es formà el pati d'entrada al monestir, amb l'hostatgeria, la sala capitular nova i altres dependències (al lloc de l'antic dormitori). Al sector N d'aquest pati es construí, a partir de 1627, el palau abacial. Aquestes noves estances es van construir al voltant del pati d'entrada, conegut com a Pati de la Creu. Destaca el Palau Abacial, una construcció gòtica de dues plantes. Les seves cobertes eren de fusta, recolzades en arcs de diafragma Al N del claustre hi ha l'església. A l'E hi havia la sala capitular, avui desapareguda.

L'església és de planta de creu llatina, amb una nau (de 25 m de llarg per 7'5 d'ample) coberta per volta lleugerament apuntada, dividida per tres arcs torals. El transsepte té el braç S més baix i més curt que no el del costat N. Tots dos són coberts per volta de canó apuntada i tenen buidats en el mur dues petites absidioles. L'absis central és l'únic visible a l'exterior. El portal principal, a la façana de ponent, és d'arc de mig punt, sense timpà, amb quatre arquivoltes sobre columnes amb capitells de l'escola dita rossellonesa. Un altre portal, obert al braç S del transsepte, dóna al claustre. El 1569, se n'obrí un altre a la nau per comunicar també amb el claustre. Sota l'altar major hi ha una cripta, molt transformada en època barroca, que guardava el suposat cos de Sant Valentí, que Sal·la havia portat de Roma en fundar el monestir.
A ponent l'església té adossada la imponent massa del campanar, de base preromànica i cos d'època romànica, sobrealçat posteriorment amb el pis de les campanes. Sobre el primer arc toral de la nau de l'església s'alça un comunidor en forma de torre-campanar de dos pisos.
El claustre és la part més interessant del conjunt. És format per quatre galeries de sis arcs cada una. Els 64 capitells del claustre són de gran valor iconogràfic: n'hi ha amb decoració vegetal estilitzada o geomètrica i també de figuratius amb motius d'inspiració mitològica, d'inspiració cristiana o amb escenes humanes o d'animals.

Els capitells que hi ha en unes arcades que podrien ser de la sala capitular antiga a l'E i alguns altres són els més antics de tot el claustre i poden datar-se de la segona meitat del segle X.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Andreu de Castellnou)

És una església romànica al municipi de Castellnou de Bages, al Bages. És una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església romànica del segle XI, amb tres naus de les quals la central és la més alta. Està coberta amb voltes de canó,l'absis i les absidioles amb voltes de quart d'esfera. La nau central comunica amb les laterals mitjançant tres arcs formers que es recolzen sobre pilars cruciformes.
A la capçalera trobem un absis central i dues absidioles laterals, estan decorades a l'exterior amb la típica decoració llombarda: un fris d'arcades cegues organitzades en grups de quatre i separades per lesenes en l'absis central i sense lesenes en les absidioles. Aquest motiu de les arcades cegues es repeteix a la nau central i a la façana principal. Com a obertures es veuen tres finestres de doble esqueixada a l'absis i una a cadascuna de les absidioles. Actualment el portal s'obre en el mur de ponent, modificació que data dels segles XVI i XVII, quan també es construí un campanar de torre.
La coberta de les naus és de teula àrab a dues vessants i la de l'absis i les absidioles és col·locada en cascada. L'aparell del conjunt és a base de carreus de pedra escairats de mode irregular i disposats en fileres

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Andreu de Comallonga)

És una església romànica a tocar de la masia de Sant Andreu, del municipi de Fonollosa (Bages), inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església romànica modificada en temps del gòtic, formada per una sola nau amb el presbiteri, nau coberta amb volta apuntada de grans carreus a contrapunt. L'església gòtica aprofita els murs de la romànica que li donà l'amplada i la llargada. El primer edifici romànic deuria ésser molt simple, car s'en conserva també un arc monolític de mig punt aprofitat avui com a pica. Malgrat tractar-se d'una obra essencialment gòtica l'aparença general de l'edifici i el seu arcaisme li donen un caràcter romànic. Les últimes obres efectuades a l'església corresponen al s.XVIII, concretament l'any 1729 es va obrir un portal nou als peus de l'església 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Amanç de Viladés)

És una capella situada a la barriada de Viladés, dins del terme del municipi de Rajadell, al Bages. És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està adossada a una capella més moderna, de la qual serveix, en un tros, de sagristia. Conserva un absis romànic del segle xii, amb finestra monolítica, dues grans obertures, una amb la funció de porta i l'altra de finestra. La porta, tapiada, era a migdia.
Església romànica constituïda al segle XII, que repeteix un esquema molt senzill format per una sola nau de dimensions molt reduïdes, amb un radi a llevant tan ample com la nau. La nau és coberta amb volta de canó apuntada lleugerament i al centre de l'absis hi ha una finestra d'una sola esqueixada, amb un arc de mig punt, format per un bloc monolític. Al segle XVII s'hi adossa un nou temple que va alterar la construcció Romànica

 

Escultors Catalans (Miquel Oslé i Sáenz de Medrano)

Barcelona, 7 d'octubre de 1879 - Barcelona, 13 de març de 1960. Fou un escultor català. Treballà en col·laboració amb el seu germà Llucià. S'inicià com a aprenent al taller d'escultura industrial de Josep Bofill, passant després a la foneria Masriera i Campins, on ingressà també el seu germà Llucià, i on coincidiren amb Manolo Hugué. També foren deixebles de Josep Montserrat i Portella. Miquel treballà també un temps amb Josep Llimona. S'emmarcaren dins d'un estil realista d'aire acadèmic. Ambdós foren catedràtics d'escultura a l'Escola de Belles Arts de Barcelona.
Rebé nombroses distincions per la seva obra: a l'Exposició de Belles Arts de Barcelona de 1896 obtingué menció honorífica; el 1906, rebé la primera medalla a Madrid amb Esclaus; el 1907, primera medalla a Barcelona amb Inspiració. El monument dedicat al pintor Marià Fortuny va dur una gran polèmica a la ciutat i que els germans Oslé van lluitar per la seva dignitat. El lloc original de l'escultura, de marbre de Carrara, era col·locar-la davant del Palau de la Virreina i no on és ara, al carrer de Xuclà (darrere l'edifici de la Compañía General de Tabacos de Filipinas avui Hotel 1898) a l'oblit general dels molts polítics que van prometre un lloc més digne i que, fins ara, ningú s'ha preocupat de canviar
 

Escultors Catalans (Llucià Oslé i Sáenz de Medrano)

Barcelona, 13 de novembre de 1880 - Barcelona, 17 de gener de 1951. Fou un escultor català. Treballà en col·laboració amb el seu germà Miquel. S'inicià com a aprenent a la foneria Masriera i Campins, on ja treballava el seu germà Miquel, i on coincidiren amb Manolo Hugué. També foren deixebles de Josep Montserrat i Portella. S'emmarcaren dins d'un estil realista d'aire acadèmic. Ambdós foren catedràtics d'escultura a l'Escola de Belles Arts de Barcelona.
Rebé nombroses distincions per la seva obra: a l'Exposició de Belles Arts de Barcelona de 1896 obtingué menció honorífica; el 1907, rebé la primera medalla a Barcelona amb La Pobladora; el 1908, primera medalla a Madrid amb Presos

Escultors Catalans (Marisa Ordóñez i Bernardo)

Ciñera de Gordón (León) és una escultora catalana. De petita va venir a viure al barri d'Horta (Barcelona). Els seus inicis artístics van ser en el món de la pintura, però a partir que es va matricular a l'Escola d'Arts i Oficis es va vincular més a l'escultura. El 1992 va fer la seva primera exposició d'escultures al Centre Cívic Matas i Ramis. Arran d'aquest primer contacte amb el centre i fruit de la seva vàlua artística, com també de la singularitat de la seva obra, en la qual les figures de dones són molt presents, se li va demanar que il·lustrés diversos cicles de conferències adreçats a informar i sensibilitzar des d'una perspectiva de gènere: "Dona i Salut" (1992), "Dona i Família" (1993), "El Temps de les Dones" (1993), "Carnaval" (1994), etc.

Però la veritable implicació que l'escultora té amb el districte d'Horta-Guinardó es produeix arran de la seva participació en l'entitat Dones d'Horta. L'associació va emprendre un seguit de projectes de col·laboració amb el Centre Cívic i el Consell de les Dones del Districte, que, des de la perspectiva de gènere, volien incidir en una major participació i promoció de les dones en l'àmbit social, cultural i artístic.

Ha estat representant de la seva associació al Consell de Dones del Districte, coincidint amb el moment en què s'iniciaven un seguit d'accions contra la violència vers les dones. L'any 2000, també de manera desinteressada, va participar com a il·lustradora de les guies El malson de la Ventafocs i Violència domèstica: quaderns per a professionals. La seva última exposició, el novembre de 2003, va tractar aquest problema. Ha fet donació al districte de l'escultura El malson de la Ventafocs, que serà ubicada a la biblioteca de Can Mariner. El 2004 va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona.