The Magic Thon's

miércoles, 17 de marzo de 2021

Escultors Catalans (Sergi Aguilar Sanchis)

Barcelona, 24 d'abril de 1946. És un escultor, orfebre, dibuixant i fotògraf català. És formà a Barcelona, a l’Escola Massana i al Conservatori de les Arts del Llibre (1962-67), i del 1968 al 1971 féu estades a París, Londres, Praga, Stuttgart i Menorca. Es dedicà per un temps al disseny de joies (1968-73), amb conceptes que aplicà més tard a l’escultura, que començà a conrear el 1972, amb una sèrie de peces de bronze, llautó i marbre, d’influència postminimalista. Des de l’inici, la natura i la geometria seran els punts de partida per a treballar sobre la idea d’un espai en el qual l’objecte i el seu entorn estiguin en diàleg permanent, a través de la seva paradoxa i harmonia. Les seves escultures pretenen, a partir d’estructures geomètriques, qüestionar el paper del “lloc” i la seva relació amb l’"objecte”.

Des del 1980 incorporà altres materials com l’acer, l’alumini i la fusta, i a partir del 1990 començà a treballar amb dibuixos, mapes, fotografies originals i fotocòpies de topografies i territoris, compilades en el transcurs de diferents viatges. A la idea de naturalesa, per tant, s’hi afegeix la de paisatge. Aquest material gràfic està molt relacionat amb les escultures i sovint en forma part.
Algunes escultures esdevenen més endavant objectes quotidians -prestatgeries, taules-, de tal manera que s’estableix un diàleg entre els objectes i el seu referent geogràfic. Ha realitzat exposicions individuals i col·lectives a Europa, Estats Units i Japó. La seva obra es troba en les col·leccions del Guggenhgeim Museum, MACBA, MNCARS, Kunsthalle Mannheim, Fundació “la Caixa” i Fundación Juan March, entre d’altres.
Ha exercit també la docència i ha impartit cursos, seminaris i conferències en diverses institucions, entre les quals cal citar Arteleku, Escola Eina i la Fundación Botín, i ha estat president de l’AAVC (Associació d’Artistes Visuals de Catalunya), entre els anys 1996-2002 i de la UAAV (Unión de Asociaciones de Artistas Visuales) entre el 2004 i el 2007. Durant el mateix període va ser vocal al Consorci del MACBA. Actualment és director de la Fundació Suñol, Barcelona.

Escultors Catalans (Antoni Tàpies i Puig)

Barcelona, 13 de desembre de 1923 – Barcelona, 6 de febrer de 2012. Fou un pintor, escultor i teòric de l'art català. Fou un dels principals exponents a escala mundial de l'informalisme, i és considerat com un dels artistes catalans més destacats del segle xx. L'obra de l'artista barceloní gaudeix d'un centre d'estudi i conservació a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona.
De formació autodidàctica, Tàpies va crear un estil propi dins l'art d'avantguarda del segle xx, en el qual es combinen la tradició i la innovació dins d'un estil abstracte però ple de simbolisme, donant una gran rellevància al substrat material de l'obra. Cal destacar el marcat sentit espiritual que inspira la seva obra, on el suport material transcendeix el seu estat per analitzar d'una manera profunda la condició humana.

L'obra de Tàpies ha tingut una gran valoració en l'àmbit internacional, essent exposada als més prestigiosos museus del món. Al llarg de la seva carrera ha rebut nombrosos premis i distincions, entre els quals cal destacar el Premi de la Fundació Wolf de les Arts (1981), la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1983), el Premi Príncep d'Astúries de les Arts (1990), la Medalla Picasso de la UNESCO (1993) i el Premi Velázquez d'Arts Plàstiques (2003). Com a reconeixement a la seva trajectòria artística el rei Joan Carles I li va atorgar el 9 d'abril de 2010 el títol de marquès de Tàpies.

Escultors Catalans (Josep Maria Subirachs i Sitjar)

Barcelona, 11 de març de 1927 - Barcelona, 7 d'abril de 2014. Fou un escultor, pintor, gravador, escenògraf i crític d'art català. Va ser un dels escultors contemporanis amb més prestigi internacional, com es pot veure als seus múltiples guardons i reconeixements rebuts, així com en la presència de la seva obra en nombrosos museus i llocs públics de ciutats de tot el món, principalment Barcelona. També participà en una gran quantitat d'exposicions tant col·lectives com individuals, a museus i galeries públiques i privades. Té un museu dedicat a la seva obra des del 2017 a Barcelona, l'Espai Subirachs.

Artista polifacètic, Subirachs destacà especialment en l'escultura, però també en altres tècniques com la pintura, el dibuix, el gravat, el cartell, el tapís, la il·lustració de llibres, el disseny de joies i l'encunyació de medalles. També realitzà nombroses escenografies per prestigiosos muntatges d'obres de teatre i ballet. Exercí de professor d'art i, en el terreny teòric, com escriptor i col·laborador en revistes i diaris, crític d'art i conferenciant en universitats i acadèmies d'arreu del món. En la seva llarga trajectòria passà per diverses fases —mediterrània, expressionista, abstracta, neofigurativa—, períodes gairebé sempre caracteritzats per les formes geomètriques, les línies rectes i anguloses i les textures rugoses.

En la seva obra, Subirachs sintetitzà el mestratge tècnic i la puresa de materials i textures amb l'afany per comunicar i expressar un llenguatge simbòlic i transcendental, a través de la creació d'un univers propi de referents iconogràfics que fan de la seva producció un corpus personal i particular àmpliament reconegut a tot el món

Escultors Catalans (Joan Miró i Ferrà)

Barcelona, 20 d'abril de 1893 - Palma de Mallorca (Illes Balears, 25 de desembre de 1983. Va ser un pintor, escultor, gravador i ceramista català, considerat un dels màxims representants del surrealisme. A la seva obra va reflectir el seu interès pel subconscient i pel seu país. Les seves primeres obres mostren fortes influències fauvistes, cubistes i expressionistes, evolucionant cap a una pintura més plana, com ho és el seu conegut quadre La masia, de 1921-1922, que evoca el mas d'estiueig de la família a Mont-roig del Camp. A partir de la seva estada a París, la seva obra es torna més onírica, coincidint amb les directrius del surrealisme però sense arribar a incorporar-se formalment a aquest moviment. En nombroses entrevistes i escrits que daten de la dècada del 1930, Miró va manifestar el seu desig d'abandonar els mètodes convencionals de pintura, que en les seves pròpies paraules es concreta en «matar-los, assassinar-los o violar-los», per poder afavorir una forma d'expressió que fos contemporània, i no voler doblegar-se a les exigències ni a l'estètica d'aquests mètodes, ni tan sols en els seus compromisos vers els surrealistes. Més endavant l'autor mostra interès per l'espiritualitat japonesa de tipus zen i per l'expressionisme abstracte dels Estats Units. Als anys 50 es va instal·lar a Palma, on va trobar un espai de refugi i de treball, gràcies al taller construït pel seu amic Josep Lluís Sert. Miró va morir a Palma als noranta anys.

Un dels espais on millor es troba representada la seva obra és la Fundació Joan Miró, fundada el 1975 i ubicada a Barcelona. Es tracta d'un centre cultural i artístic creat per difondre les noves tendències de l'art contemporani, constituint-se amb un gran fons d'obres donades pel mateix autor. També hi ha importants fons d'obra seva a la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma, al Centre Georges Pompidou de París, al MoMa al Museu Reina Sofia i a l'Espacio Miró de Madrid, al Guggenheim de Nova York, a la Tate Modern de Londres i al Moderna Museet d'Estocolm.

miércoles, 10 de marzo de 2021

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Sapeira)

És l'església parroquial romànica del poble de Sapeira, de l'antic terme del mateix nom, actualment pertanyent al de Tremp. És un edifici molt transformat al llarg dels segles. Conserva, però, molts fragments d'època romànica. Té una porta oberta a migdia amb tres arquivoltes sobre un àbac. L'absis fou eliminat i substituït per una edificació més moderna, de la mateixa època del campanar. També foren afegides a l'església diverses capelles i la rectoria, que amaguen en part la construcció romànica.
És d'una sola nau, coberta amb volta de canó apuntada i reforçada amb arcs torals. L'absis semicircular romànic fou substituït per una construcció rectangular més tardana, que fa de sagristia, però s'hi observen traces de l'absis, com l'arc presbiteral que l'unia a la nau. L'edifici actual és tardà, del segle xii o fins i tot posterior, però aprofita part dels murs i de les pedres d'un bastiment del segle XI. A més, les capelles posteriors i la rectoria degueren fer servir les pedres del castell, que era al costat mateix.

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria del Puig [Tercui])

Era l'església romànica d'un monestir depenent de Sant Pere de Rodes que hi havia en el poble de Tercui, en el terme actual de Tremp, dins de l'antic terme de Sapeira. El 1061 els comtes Ramon i Valença cediren una partida de terra erma al Puig de Tercui als monjos Guillem i Ponç, amb la condició que hi erigissin una església. Fou l'inici d'una comunitat, amb abat propi, que depenia de Sant Pere de Rodes. Posseïa la categoria de Paborde, títol que conservà, mentre visqué a Tercui, el rector de la parròquia en dissoldre's la comunitat religiosa. Aquesta pabordia implicava el senyoriu sobre el poble de Tercui per part del rector. L'església de santa Maria ja degué ser abandonada al segle xii, passant la comunitat i la pabordia a l'església parroquial de sant Pere.
És d'una sola nau, de la qual només es conserva part dels murs nord i sud. L'absis semicircular, a llevant, només es conserva en part; hi ha una finestra d'una sola esqueixada. L'aparell és de pedra sorrenca, ben tallat, posat en filades uniformes i regulars, com és característic de les esglésies de darreries del segle xi o principis del següent.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de Tercui)

És l'església parroquial romànica del poble de Tercui. Sense que estigui desafectada, no s'hi celebra culte regularment, atesa la minsa quantitat d'habitants del lloc. Aquesta església fou el centre d'una pabordia dependent de Sant Pere de Rodes, a l'Alt Empordà. La fundació de la pabordia data del 1061, i potser el primer establiment seu fou a la veïna església de Santa Maria de Tercui, però aviat passà a la de sant Pere. La pabordia tingué abat propi, i el càrrec de paborde passà al rector de la parròquia en extingir-se el monestir. - És un edifici romànic molt modificat, amb la nau i l'absis sobrealçats. La porta té una arquivolta damunt de l'àbac. D'una sola nau, coberta amb una volta de canó feta de rajol i amb llunetes, té tres arcs torals al llarg de la nau. Aquesta volta de rajol pertany a època barroca, i degué substituir la primitiva romànica en refer-se l'església. L'absis semicircular s'obre a llevant mitjançant un arc presbiteral estret.

La porta s'obre al nord, cosa poc habitual en una església romànica, i s'obre de cara al poble. Forma un arc de mig punt amb dovelles emmarcada en un arc en degradació i una motllura bisellada senzilla que ressegueix l'arc. A l'absis hi ha una decoració feta amb boles a l'interior de la finestra de doble esqueixada que s'obre al centre.
Encastades a l'església hi ha diverses edificacions per la part de ponent, que corresponen a l'antic poble de Tercui. Entre elles es pot veure el que queda de l'antiga porta de l'església, més tard anul·lada. És una obra de finals del segle x o principis del xii en els seus elements més antics, i ja plenament del xii en les que són de la primera reforma que sofrí.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere d'Orrit)

És l'església parroquial romànica del poble d'Orrit, pertanyent al terme municipal de Tremp, dins de l'antic terme de Sapeira. És un monument protegit com a bé cultural d'interès local.
És una església directament poc documentada al llarg de la història, però, en canvi, apareix esmentada en documents aliens a Orrit. La seva història està estretament lligada a la del castell, amb totes les disputes i litigis inclosos. Pertanyé inicialment a Alaó, però al voltant del 1100 el comte Pere Ramon de Pallars Jussà, amb els seus germans Arnau i Bernat, la donaren a Santa Maria de Mur, on construïen el seu panteó familiar. També estigué relacionada, tot i que sembla que indirectament, amb la Comanda de Susterris.

És un edifici d'una nau coberta amb volta de canó semicircular, amb tres arcs torals al llarg de la nau. A llevant hi ha l'absis semicircular, unit a la nau per un arc prebiteral. Té arcuacions llombardes a la capçalera. A l'absis i a la façana oest hi ha dues finestres de doble esqueixada. A la façana de migdia hi ha un campanar de torre, de forma prismàtica i planta quadrada. Està format per tres nivells d'obertures. A la planta baixa té dues espitlleres mirant al sud; més amunt, dues finestres d'arc de mig punt i esqueixada recta, en part paredades actualment, i una única finestra com les anteriors, però més ampla, al tercer nivell.
La part baixa del cloquer, que s'obre a l'església, fou habilitada com a capella, i se'n construí una altra al costat nord més modernament, moment en què també es construí la sagristia, a l'angle sud-est, entre l'absis i el campanar, i el cor als peus de la nau, en l'escala d'accés al qual hi ha reaprofitat com a graó un bloc de marbre decorat amb una motllura.
Aquesta església presenta solucions constructives com les que es donen a Sant Vicenç de Cardona, com l'ús de contraforts que esdevenen elements decoratius. Tot plegat, és una obra de la plenitud del segle XI.

Escultors Catalans (Jeroni Xanxo)

O Jeroni Sancho, Jeroni Sanç. Catalunya, segle XVI - Catalunya, segle XVI. Consta la seva activitat a partir del 1537 i, almenys, fins l’any 1575. Se suposa que morí poc després d’aquesta data, a la Seu d’Urgell. Treballà a Barcelona, Lleida, Tarragona i, principalment, a la Seu. Entre les seves obres conservades destaquen el retaule de la capella de la Pietat i el grup de la Dormició de la Mare de Déu per a la mateixa capella de la catedral de la Seu (1548). Amb Pere Ostris contractà la construcció de la caixa de l’orgue de la catedral de Tarragona (1562) i intervingué en la restauració de la del de Santa Maria del Mar, a Barcelona. A les dues últimes dècades del s XVI és documentat un altre Jeroni Xanxo, també escultor i probablement fill seu