Barcelona, 29 d'agost de 1924 - Madrid, 14 de maig de 2000. Fou un pintor, escultor i arquitecte català. Autor de grans escultures de pedra, ferro i formigó, vidrieres i murals a Barcelona, Madrid, l'Hospitalet de Llobregat i Menorca. Considerat per la crítica com un dels tres informalistes catalans més importants. Des de l'any 1929 la seva família va passar a residir a l'Hospitalet de Llobregat. Va ser alumne de l'Institut Escola Pi i Margall durant la República. Va estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona, primer a la seu de Sants i després a La Llotja i a l'Escola de Belles Arts de Sant Jordi. Va ser Vicepresident del Saló de Maig de Barcelona.
En 1951 va obtenir la Medalla de Bronze de l'Exposició Municipal de l'Hospitalet del Llobregat i una beca d'estudis del Cercle Maillol de Barcelona, dirigit per Josep Mª de Sucre, per viatjar a París. En 1953 va ser guardonat amb el Premi de Dibuix Ciutat de l'Hospitalet i el 2n Premi de Pintura Ciutat de l'Hospitalet. En 1963 va ser guardonat amb el Premi Joan Miró.
Han escrit sobre aquest artista i la seva obra crítics del calibre de José Corredor Matheos, Ángel Crespo, Jesús Lizano, Carlos Antonio Areán, Cesáreo Rofríguez Aguilera, Arnau Puig o Josep Maria Cadena. Antonio Leyva va escriure en 1996 una biografia de l'artista, titulada "REY POLO", publicada per Fur Printings Edicions, Paracuellos del Jarama (Madrid).
Va formar part del grup "5ª Forma" en els anys 60 i de "3 Punts de vista" en els anys 80. Va dur a terme activitats de recerca plàstica i sonora durant els anys 70 i 80.
Va exposar la seva obra en nombroses exposicions individuals en tota Espanya (Madrid, Barcelona, l'Hospitalet, Logronyo, Saragossa, Girona, Menorca, Burgos, Salamanca, Valladolid, Palma de Mallorca, etc.), França (París, Nîmes, Pau), Holanda (l'Haia i Àmsterdam), Itàlia (Milà, Perusa), U.S.A. (New York) i en exposicions col·lectives tant a Europa com en el continent americà.
miércoles, 27 de mayo de 2020
Pintors Catalans (Albert Ràfols-Casamada)
Barcelona, 2 de febrer de 1923 – Barcelona, 17 de desembre de 2009. Fou un poeta i pintor català. Ha sigut un dels artistes catalans contemporanis més significatius i polifacètics. Va iniciar-se en el dibuix i la pintura amb el guiatge del seu pare, Albert Ràfols Cullerés. Després d'uns anys d'estudis d'arquitectura, va optar per la pintura i va exposar per primer cop a Barcelona el 1946 amb el grup Els Vuit. El 1950 va obtenir una beca del govern francès i es va traslladar a París, on va residir fins al 1954. De retorn a Barcelona, aviat va començar una intensa activitat expositiva i el 1961 va fer la seva primera exposició al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (1960 – 1963).
Amb una llarga trajectòria pictòrica i literària, i una extensa i reconeguda obra artística, Ràfols-Casamada va tenir l'habilitat d'integrar el millor d'Henri Matisse i de l'expressionisme abstracte americà en una recerca cromàtica de gran coherència. Si bé la seva carrera artística va començar en el terreny de la figuració, amb els anys va evolucionar cap a l'abstracció amb un pes important del color i l'ús d'estructures geomètriques. A finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, va fer els seus primers collages i va optar per una nova austeritat cromàtica amb predomini dels blancs. Als anys vuitanta, ja en plena maduresa creativa, va tornar a incorporar l'ús de signes amb un fort component simbòlic i estètic, i va reforçar el protagonisme del color.
L'any 1978 va ser guardonat amb el Premi FAD (Foment de les Arts Decoratives a Barcelona). Va formar part del Patronat de la Fundació Joan Miró de Barcelona des de 1980, fou guardonat amb el Premi Nacional d'Arts Plàstiques concedit pel Ministeri de Cultura d'Espanya i va donar la conferència “L’ensenyament del color” a la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Al 2003 se li va concedir el Premi Nacional d'Arts Visuals de la Generalitat de Catalunya. Així mateix el 1983 fou distingit amb la Creu de Sant Jordi i el 1991 amb la Legió d'Honor del govern francès.
Amb una llarga trajectòria pictòrica i literària, i una extensa i reconeguda obra artística, Ràfols-Casamada va tenir l'habilitat d'integrar el millor d'Henri Matisse i de l'expressionisme abstracte americà en una recerca cromàtica de gran coherència. Si bé la seva carrera artística va començar en el terreny de la figuració, amb els anys va evolucionar cap a l'abstracció amb un pes important del color i l'ús d'estructures geomètriques. A finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, va fer els seus primers collages i va optar per una nova austeritat cromàtica amb predomini dels blancs. Als anys vuitanta, ja en plena maduresa creativa, va tornar a incorporar l'ús de signes amb un fort component simbòlic i estètic, i va reforçar el protagonisme del color.
L'any 1978 va ser guardonat amb el Premi FAD (Foment de les Arts Decoratives a Barcelona). Va formar part del Patronat de la Fundació Joan Miró de Barcelona des de 1980, fou guardonat amb el Premi Nacional d'Arts Plàstiques concedit pel Ministeri de Cultura d'Espanya i va donar la conferència “L’ensenyament del color” a la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Al 2003 se li va concedir el Premi Nacional d'Arts Visuals de la Generalitat de Catalunya. Així mateix el 1983 fou distingit amb la Creu de Sant Jordi i el 1991 amb la Legió d'Honor del govern francès.
Pintors Catalans (Isabel Pons i Iranzo)
Barcelona, 28 de gener de 1912 - Rio de Janeiro (Brasil), 3 de juny de 2002. Va ser una dissenyadora, il·lustradora, pintora i professora catalano-brasilera.
Va cursar cursos de pintura i dibuix a l'Escola de Belles Arts de Barcelona del 1925 al 1930. Durant el mateix període, va estudiar a l'Escola Industrial de Sabadell, amb Joan Vila i Cinca i Antoni Vila i Arrufat, entre d'altres. Entre 1930 i 1940 va treballar a l’estudi del pintor Carlos Vazquez i al Reial Cercle Artístic de Barcelona.
L'any 1931 va participar en el concurs de pintura Montserrat vist pels pintors catalans organitzat pel Cercle Artístic de Sant Lluc. Les obres dels artistes que hi concorregueren es van exposar al Palau de les Arts Decoratives de Barcelona entre el desembre de 1931 i el febrer de 1932.
Al voltant de 1935, realitzà il·lustracions per a llibres del poeta Federico García Lorca. El 1945 es va traslladar a Rio de Janeiro i el 1957 va ensenyar gravat a l'Escola d'Arts Visuals del Parque Lage (EAV / Parque Lage). Va naturalitzar-se brasilera el 1958 i va estudiar amb Rossini Pérez i Johnny Friedlaender a l'Estudi de Gravat del Museu d'Art Modern de Rio de Janeiro (MAM / RJ), el 1959.
Relacionada amb les entitats artístiques del país, s’integrà a la Comissió Nacional de Belles Arts (1964-67) i participà en exposicions com la Biennal de São Paulo, en la qual aconseguí el premi de gravat, el 1961.
Després de catorze anys de no exposar a sales catalanes, el 1975 presentà una important mostra a Barcelona. Té obra representada a diversos museus de Rio de Janeiro, al de la Universitat de São Paulo i a diversos museus de ciutats d’arreu del món, com Nova York, Cleveland, La Paz i Madrid, entre d’altres.
A Catalunya, conserven obra d'Isabel Pons i Iranzo el Museu de Montserrat i el Museu d'Història de la Ciutat de Girona
Va cursar cursos de pintura i dibuix a l'Escola de Belles Arts de Barcelona del 1925 al 1930. Durant el mateix període, va estudiar a l'Escola Industrial de Sabadell, amb Joan Vila i Cinca i Antoni Vila i Arrufat, entre d'altres. Entre 1930 i 1940 va treballar a l’estudi del pintor Carlos Vazquez i al Reial Cercle Artístic de Barcelona.
L'any 1931 va participar en el concurs de pintura Montserrat vist pels pintors catalans organitzat pel Cercle Artístic de Sant Lluc. Les obres dels artistes que hi concorregueren es van exposar al Palau de les Arts Decoratives de Barcelona entre el desembre de 1931 i el febrer de 1932.
Al voltant de 1935, realitzà il·lustracions per a llibres del poeta Federico García Lorca. El 1945 es va traslladar a Rio de Janeiro i el 1957 va ensenyar gravat a l'Escola d'Arts Visuals del Parque Lage (EAV / Parque Lage). Va naturalitzar-se brasilera el 1958 i va estudiar amb Rossini Pérez i Johnny Friedlaender a l'Estudi de Gravat del Museu d'Art Modern de Rio de Janeiro (MAM / RJ), el 1959.
Relacionada amb les entitats artístiques del país, s’integrà a la Comissió Nacional de Belles Arts (1964-67) i participà en exposicions com la Biennal de São Paulo, en la qual aconseguí el premi de gravat, el 1961.
Després de catorze anys de no exposar a sales catalanes, el 1975 presentà una important mostra a Barcelona. Té obra representada a diversos museus de Rio de Janeiro, al de la Universitat de São Paulo i a diversos museus de ciutats d’arreu del món, com Nova York, Cleveland, La Paz i Madrid, entre d’altres.
A Catalunya, conserven obra d'Isabel Pons i Iranzo el Museu de Montserrat i el Museu d'Història de la Ciutat de Girona
Pintors Catalans (Francesc Poch i Romeu)
Barcelona, 7 d'agost de 1935 - Teià (Barcelona), 9 de gener de 2008. Fou un pintor paisatgista català.
Estudià a l'Escola d'Arts i Oficis Escola de la Llotja, al Cercle Artístic de Sant Lluc, així com a l'Institut del Teatre, on estudià escenografia. Deixeble de Vicent Ferrer i Guasch i Mestres Cabanes entre d'altres, fou també marit de la reconeguda pintora catalana Josefina Ripoll, i pare de la també pintora Pepa Poch
Presenta les seves obres dins el marc del post-impressionisme català on predominen els temes de mar i els relacionats amb l'illa de Menorca, on s'instal·là el 1964. Els seus quadres interpreten el silenci del camp i el misteri de la llum amb una sensibilitat especial, pinzellada segura i detall meticulós
Estudià a l'Escola d'Arts i Oficis Escola de la Llotja, al Cercle Artístic de Sant Lluc, així com a l'Institut del Teatre, on estudià escenografia. Deixeble de Vicent Ferrer i Guasch i Mestres Cabanes entre d'altres, fou també marit de la reconeguda pintora catalana Josefina Ripoll, i pare de la també pintora Pepa Poch
Presenta les seves obres dins el marc del post-impressionisme català on predominen els temes de mar i els relacionats amb l'illa de Menorca, on s'instal·là el 1964. Els seus quadres interpreten el silenci del camp i el misteri de la llum amb una sensibilitat especial, pinzellada segura i detall meticulós
lunes, 25 de mayo de 2020
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de Mont-ral)
És l'església parroquial de Mont-ral (Alt Camp) sota l'advocació de sant Pere ad Vincula. L'edifici d'origen romànic està protegit com a bé cultural d'interès local. L'església parroquial de Mont-Ral està situada a la part més elevada del nucli. El conjunt actual presenta elements constructius pertanyents a diverses èpoques. S'inicià el segle XII. És d'una sola nau amb volta de canó, absis semicircular i diverses capelles posterior, una de les quals amb volta de creueria gòtica. La coberta és de teula a dues vessants. La porta d'accés, situada a la façana sud, és d'arc de mig punt adovellat, amb tres arquivoltes en degradació. A la façana nord, al costat de l'absis, s'eleva un campanar de dos cossos, el primer quadrat i el segon vuitavat, amb obertures d'arc de mig punt. Té coberta piramidal. Dos grans contraforts consoliden, a la façana sud, l'estructura de l'edifici. L'obra és feta de carreus ben escairats.Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel del Pla de Manlleu)
És un monument protegit com a bé cultural d'interès local del municipi d'Aiguamúrcia (Alt Camp). De l'antiga capella de Sant Miquel només es conserven l'absis i els murs. Per les restes que es conserven es pot veure la seva planta rectangular dividida transversalment en dos cossos per un arc apuntat de 19 dovelles de pedra. La porta d'accés, de mig punt, es troba a la façana, tot i que originàriament s'obria en un mur lateral. De la volta de canó, esfondrada en gran part, se'n conserva l'encaix amb l'absis de planta semicircular, que manté la seva teulada primitiva. L'obra és de pedra.
Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Miquel d'Alcover)
És un monument del municipi d'Alcover protegit com a bé cultural d'interès local. L'església està situada a l'interior del cementiri d'Alcover. És de planta rectangular, amb coberta a dues vessants. Té porta d'accés lateral d'arc de mig punt amb dovelles de pedra. A l'interior es poden veure cinc arcs apuntats i un sisè d'amagat en el mur de tancamentDe la part de l'antiga església que va quedar com a cementiri, se'n conserven els murs i la primera porta, d'arc de mig punt. A la part superior d'aquesta es troba la imatge de Sant Miquel. Encara resta en peu la paret de la façana frontal, amb una obertura atrompetada. Aquesta part forma un petit recinte amb nínxols integrats als murs de l'església
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Mateu de Miramar)
És una església protegida com a bé cultural d'interès local del municipi de Figuerola del Camp (Alt Camp). Església romànica d'una nau, amb sagristia sobresortint a la banda exterior esquerra. Té porta d'accés lateral, d'arc de mig punt amb dovelles de pedra, que presenta una senzilla decoració geomètrica tallada en la pedra de la dovella central, l'arquivolta i les impostes. Damunt la porta hi ha un espadat. L'església té un cimbori vuitavat. La coberta és a dues vessants, de teula. La construcció és de pedra, amb arrebossat. Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Llorenç de Valls)
És una església romànica del municipi de Valls (Alt Camp) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Capella de petites dimensions, característica de les ermites de muntanya. Actualment es troba entre mitgeres, en haver-se-li afegit amb posterioritat dues edificacions a banda i banda. La porta és d'arc de mig punt i té al damunt un petit rosetó. La coberta és a dues vessants. A la façana es poden apreciar vestigis d'una mostra decorativa que indiquen que en altres temps havia estat pintada. L'interior es troba totalment modificatEsglésies romaniques de Catalunya (Sant Llorenç de Selmella)
És una antiga església del despoblat de Selmella situat al nord del municipi del Pont d'Armentera (Alt Camp). Està protegida com a bé cultural d'interès local.El 2009 encara era en un estat ruïnós, en part per l'abandó del nucli i en part per l'espoli a què s'ha vist sotmesa. Tanmateix, conserva encara la porta d'accés, d'arc de mig punt amb grans dovelles de pedra, i la volta, parcialment ensorrada.
També s'hi poden observar elements que, malgrat les transformacions experimentades al llarg del temps, mostren característiques romàniques de transició al gòtic i plenament gòtiques (arcs apuntats). La coberta exterior és de teula, a un vessant
Pintors Catalans (Enriqueta Pascual Benigani)
¿?, 1905 - Barcelona, 1969. Fou una pintora i lacadora catalana, també coneguda com a Enriqueta P. Benigani o Enriqueta Benigani. Germana del dibuixant Alfred Pascual Benigani.
Personatge clau de l’ambient artístic barcelonès dels anys 30, és coneguda com a col·laboradora, en l’art de l’urushi, del xilògraf Lluís Bracons i Sunyer, que va ser el seu company sentimental durant uns anys. A Lluís Bracons se’l considera l’introductor d’aquesta tècnica a Catalunya des que va començar a ensenyar-la a l’Escola Superior dels Bells Oficis de Barcelona el 1921. Es pot dir, tanmateix, que Enriqueta P. Benigani fou més que una mera col·laboradora de Bracons. Dos fets ho avalen: el primer és haver presentat a l’Exposició Universal de Barcelona de 1929 com a obra pròpia un paravent, El mercat de Calaf, que sempre ha estat adjudicat a ell; ara bé, en aquell moment, cap dels alumnes de Bracons ni Xavier Nogués ni ningú va denunciar-la: en conseqüència, tothom devia admetre la seva autoria. El segon fet és que, després de la separació, només ella va continuar dedicant-se a les laques, mentre Bracons, amb la seva nova companya gravadora, es dedicà exclusivament al gravat
El seu pis del carrer Brusi de Barcelona, una planta baixa amb jardí, estava ple de quadres, estàtues i objectes de tota mena: guardava tot allò que li podia suggerir o recordar quelcom. A la casa impartia classes de laca japonesa i era lloc d’encontre, de festes, d’exposicions, d’actuacions teatrals, de concerts... S'hi reunien les principals personalitats artístiques de l’època. Sempre digué que havia aconseguit 3 medalles d’or: el 1923 a l’exposició del moble; el 1925 al Saló de les Arts Decoratives de París, amb el Sant Jordi, obra que havien fet possiblement els dos, però que només signava ell com a únic creador; i, el 1929, a l’Exposició Internacional de Barcelona, amb El mercat de Calaf. Amb les laques, E. Benigani revestia cigarreres, vasos, copes de metall, plaques, paravents, plafons, etc. i també mobles i joies. Hi va fer tots els objectes possibles. A més del nacre i de l’argent incorporava a les laques la coquille d’oeuf d’uns ocells marins amb les quals aconseguia el blanc. Antílops, dianes caçadores, palmeres, ocells, peixos, flors, figures estilitzades, motius geomètrics i cubistes formen la seva iconografia. Aplicava la laca sobre motius moderns, perquè pensava que els motius orientals no pertanyien a la nostra cultura. Els anys 30 foren els seus anys daurats, els anys de l’Art Déco, després de la separació de Bracons, el 1928. L'any 1934 va exposar laques a les Galeries Syra de Barcelona i va conèixer a la titellaire Teresa Riera i Llisas, que seria deixebla seva i amb qui mantindria una bona amistat. Consta, també, que va col·laborar amb el cartellista Francesc d'Assís Galí, que va fer algun dels dissenys dels seus plafons de laca.
En els 40 s’inicià la seva decadència a causa d'una sèrie de fets com la pèrdua d’importància de les laques entre els rics, els problemes amb la importació de matèries primeres del Japó derivats de la 2GM, l’exili de Cambó, el qual sempre la va protegir...
Els anys 50 i 60 van ser de penúria econòmica. L’ajudaven els amics, però acabà en la misèria. De vegades s’atansava a l’Escola Massana amb algunes obres per veure si algú les comprava. Va participar en l'Exposició d’Art Japonès d’aquesta escola el 1961 amb petites peces i El mercat de Calaf. Possiblement li van mancar coneixements artístics, de composició, de dibuix, però dominà la tècnica de l’urushi com ningú. Un dia de 1969 la van trobar morta en el seu jardí. L'endemà, els veïns van veure com un camió s’emportava tots els seus béns, ningú sap on van anar a parar. Gràcies a les fotografies del seu estudi que un veí féu el 1962 i a les de Miquel Galmes del 1964, podem saber quins objectes de valor guardava. La notícia d’aquesta misteriosa desaparició es publicà al Diario de Barcelona el 28 de gener de 1971. Després el nom d’Enriqueta Pascual Benigani caigué novament en l’oblit.
Personatge clau de l’ambient artístic barcelonès dels anys 30, és coneguda com a col·laboradora, en l’art de l’urushi, del xilògraf Lluís Bracons i Sunyer, que va ser el seu company sentimental durant uns anys. A Lluís Bracons se’l considera l’introductor d’aquesta tècnica a Catalunya des que va començar a ensenyar-la a l’Escola Superior dels Bells Oficis de Barcelona el 1921. Es pot dir, tanmateix, que Enriqueta P. Benigani fou més que una mera col·laboradora de Bracons. Dos fets ho avalen: el primer és haver presentat a l’Exposició Universal de Barcelona de 1929 com a obra pròpia un paravent, El mercat de Calaf, que sempre ha estat adjudicat a ell; ara bé, en aquell moment, cap dels alumnes de Bracons ni Xavier Nogués ni ningú va denunciar-la: en conseqüència, tothom devia admetre la seva autoria. El segon fet és que, després de la separació, només ella va continuar dedicant-se a les laques, mentre Bracons, amb la seva nova companya gravadora, es dedicà exclusivament al gravat
El seu pis del carrer Brusi de Barcelona, una planta baixa amb jardí, estava ple de quadres, estàtues i objectes de tota mena: guardava tot allò que li podia suggerir o recordar quelcom. A la casa impartia classes de laca japonesa i era lloc d’encontre, de festes, d’exposicions, d’actuacions teatrals, de concerts... S'hi reunien les principals personalitats artístiques de l’època. Sempre digué que havia aconseguit 3 medalles d’or: el 1923 a l’exposició del moble; el 1925 al Saló de les Arts Decoratives de París, amb el Sant Jordi, obra que havien fet possiblement els dos, però que només signava ell com a únic creador; i, el 1929, a l’Exposició Internacional de Barcelona, amb El mercat de Calaf. Amb les laques, E. Benigani revestia cigarreres, vasos, copes de metall, plaques, paravents, plafons, etc. i també mobles i joies. Hi va fer tots els objectes possibles. A més del nacre i de l’argent incorporava a les laques la coquille d’oeuf d’uns ocells marins amb les quals aconseguia el blanc. Antílops, dianes caçadores, palmeres, ocells, peixos, flors, figures estilitzades, motius geomètrics i cubistes formen la seva iconografia. Aplicava la laca sobre motius moderns, perquè pensava que els motius orientals no pertanyien a la nostra cultura. Els anys 30 foren els seus anys daurats, els anys de l’Art Déco, després de la separació de Bracons, el 1928. L'any 1934 va exposar laques a les Galeries Syra de Barcelona i va conèixer a la titellaire Teresa Riera i Llisas, que seria deixebla seva i amb qui mantindria una bona amistat. Consta, també, que va col·laborar amb el cartellista Francesc d'Assís Galí, que va fer algun dels dissenys dels seus plafons de laca.
En els 40 s’inicià la seva decadència a causa d'una sèrie de fets com la pèrdua d’importància de les laques entre els rics, els problemes amb la importació de matèries primeres del Japó derivats de la 2GM, l’exili de Cambó, el qual sempre la va protegir...
Els anys 50 i 60 van ser de penúria econòmica. L’ajudaven els amics, però acabà en la misèria. De vegades s’atansava a l’Escola Massana amb algunes obres per veure si algú les comprava. Va participar en l'Exposició d’Art Japonès d’aquesta escola el 1961 amb petites peces i El mercat de Calaf. Possiblement li van mancar coneixements artístics, de composició, de dibuix, però dominà la tècnica de l’urushi com ningú. Un dia de 1969 la van trobar morta en el seu jardí. L'endemà, els veïns van veure com un camió s’emportava tots els seus béns, ningú sap on van anar a parar. Gràcies a les fotografies del seu estudi que un veí féu el 1962 i a les de Miquel Galmes del 1964, podem saber quins objectes de valor guardava. La notícia d’aquesta misteriosa desaparició es publicà al Diario de Barcelona el 28 de gener de 1971. Després el nom d’Enriqueta Pascual Benigani caigué novament en l’oblit.
Pintors Catalans (Salvador Ortiga Torres)
Barcelona, 1911 - A Guarda, 24 de març de 1939. Fou un artista català. Va treballar com a pintor, dibuixant, així com a decorador, publicista, cartellista i dissenyador gràfic. El 1931 rebé la medalla de plata del concurs de paisatge Josep Masriera. Fill de Salvador Ortiga i María Torres, ben aviat es va interessar per les avantguardes. Un dels seus grans projectes fou mostrar la seva obra a les classes treballadores i als camperols. Va treballar als Estudis Orphea col·laborant en la realització de decorats cinematogràfics, juntament amb Ramon Martí, Àngel Gimeno i Gil i Antoni Clavé. Va morir solter als 28 anys de tuberculosi, el 24 de març de 1939 al camp de concentració de Camposancos, al municipi d'A Guarda, Pontevedra, que estava sota control de l'exèrcit franquista.
Pintors Catalans (Joan Orihuel i Barta)
Barcelona, 1907 - Buenos Aires (Argentina), 1992. Fou un pintor i il·lustrador català. Estudià a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i fou deixeble de Mares, Tenas i Clarasó. Al principi de la seva trajectòria, però, es guanyava la vida pintant parets per l'empresa Pujadas i Llobec. Durant la Guerra Civil abandonà Barcelona i va marxar primer a Lloret de Mar, on fou professor d'art i es casà amb Consol Fors amb qui va tenir tres fills.
Entre el 1938 i el 1950 va viure a Girona, on treballà en el servei de propaganda de la Generalitat convertint-se en el pintor oficial de la ciutat de posguerra. Entre el 1939 i el 1950 va fer una desena d'exposicions a Girona en inderets relacionats amb la burgesia local i entitats com la clínica L'Esperança, el Col·legi Oficial de Farmacèutics i la Cambra de Comerç. Com a il·lustrador d'El Pirineo, va desenvolupar tota la simbologia del nou Estat amb un to bèl·lic que també es troba als cartells publicitaris de les Fires i Festes de Sant Narcís dels anys 1943, 1944 i 1950.
En l'etapa de reconstrucció d'esglésies, la seva relació amb el Bisbat de Girona el portà a fer tres pintures murals religioses de l'església de Sant Vicenç de Canet d'Adri.
La seva escola d'art va ser l'empremta més important que va deixar i el punt de partida per a artistes com Ramon Maria Carrera i Savall, Emília Xargay i Pagès, Francesc Torres i Monsó, Enric Marquès i Ribalta, Caselles i Montserrat Llonch Gimbernat. Va traslladar-se a la capital de l'Argentina el 1950 temptat per Joaquim Pla i Dalmau on es casà amb Matilde Rosa Manzullo i visqué els últims dies de la seva vida
Entre el 1938 i el 1950 va viure a Girona, on treballà en el servei de propaganda de la Generalitat convertint-se en el pintor oficial de la ciutat de posguerra. Entre el 1939 i el 1950 va fer una desena d'exposicions a Girona en inderets relacionats amb la burgesia local i entitats com la clínica L'Esperança, el Col·legi Oficial de Farmacèutics i la Cambra de Comerç. Com a il·lustrador d'El Pirineo, va desenvolupar tota la simbologia del nou Estat amb un to bèl·lic que també es troba als cartells publicitaris de les Fires i Festes de Sant Narcís dels anys 1943, 1944 i 1950.
En l'etapa de reconstrucció d'esglésies, la seva relació amb el Bisbat de Girona el portà a fer tres pintures murals religioses de l'església de Sant Vicenç de Canet d'Adri.
La seva escola d'art va ser l'empremta més important que va deixar i el punt de partida per a artistes com Ramon Maria Carrera i Savall, Emília Xargay i Pagès, Francesc Torres i Monsó, Enric Marquès i Ribalta, Caselles i Montserrat Llonch Gimbernat. Va traslladar-se a la capital de l'Argentina el 1950 temptat per Joaquim Pla i Dalmau on es casà amb Matilde Rosa Manzullo i visqué els últims dies de la seva vida
Pintors Catalans (Antoni Ollé Pinell)
Barcelona 1897 - 1981. Va ser un gravador, pintor i fotògraf català. Arrelat familiarment a Balaguer, va entrar en el món de les arts del llibre de la mà del bibliòfil i editor Ramon Miquel i Planas. La seva tasca professional més constant va ser la de fotògraf de galeria, però la seva activitat artística més destacada va ser la de xilògraf, encara que practicà altres tècniques de gravat i la pintura a l'oli, art en el qual se centrà en un paisatgisme proper al de la Generació de 1917.
Com a xilògraf s'inicià el 1922 i va fer quantitat d'ex-libris, nadales, estampes, però sobretot destaquen les il·lustracions de llibres. Sobresurt una edició de L'Atlàntida de Verdaguer (1946), i veritables prodigis tècnics de xilografies en diverses tintes com L'ingenu amor de Carles Riba (1948) o Primer viaje de Colón según su diario de a bordo (1944), on el frontis és una de les estampes xilogràfiques més complexes de la història del gravat, ja que té tretze superposicions de colors a la "planxa perduda". És ben representat en els fons de la Biblioteca de Catalunya i a l'Arxiu Comarcal del Baix Penedès, al Vendrell, on tenia casa al barri marítim de Sant Salvador.
Fou membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, de la que va ser actiu secretari general (1954-56 i 1963-69), i hi publicà el catàleg dels dibuixos de Lluís Rigalt existents en aquella institució.
Com a xilògraf s'inicià el 1922 i va fer quantitat d'ex-libris, nadales, estampes, però sobretot destaquen les il·lustracions de llibres. Sobresurt una edició de L'Atlàntida de Verdaguer (1946), i veritables prodigis tècnics de xilografies en diverses tintes com L'ingenu amor de Carles Riba (1948) o Primer viaje de Colón según su diario de a bordo (1944), on el frontis és una de les estampes xilogràfiques més complexes de la història del gravat, ja que té tretze superposicions de colors a la "planxa perduda". És ben representat en els fons de la Biblioteca de Catalunya i a l'Arxiu Comarcal del Baix Penedès, al Vendrell, on tenia casa al barri marítim de Sant Salvador.
Fou membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, de la que va ser actiu secretari general (1954-56 i 1963-69), i hi publicà el catàleg dels dibuixos de Lluís Rigalt existents en aquella institució.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)