Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Pere d'Alp)

És una església d'Alp inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici força transformat, tot i que conserva els fonaments i part dels murs d'una construcció alt-medieval. L'estructura originària correspon a un edifici de planta basilical amb tres naus, de la qual es va suprimir la capçalera i es va substituir pel presbiteri actual, es va sobrealçar la nau central i es van obrir els murs laterals per a construir diverses capelles.

La nau central no conserva la coberta original (volta de canó sostinguda per arcs torals), sinó una volta de llunetes. Les naus laterals són cobertes amb volta de canó de quart de cercle, reforçades per arcs torals semicirculars. L'aparell és de carreus irregulars, disposats en filades uniformes.
La porta d'accés, originàriament oberta al mur sud, es troba al mur de ponent. Tot i que exteriorment és molt transformada, també es correspon amb l'obra original i, de fet, és l'única obertura primitiva que conserva l'edifici. És d'arc de mig punt adovellat i amb dues arquivoltes disposades en degradació. Més amunt hi ha un òcul i sobre la línia de la cornisa s'alça un campanar de poca alçada, sobrealçat per una base de maó. Compta amb arcuacions de mig punt que allotgen les campanes i una coberta piramidal sobre cornisa de ràfec ample i motllurat.

L'edifici no conserva cap tipus d'ornamentació, però les seves condicions constructives i estructurals permeten considerar-lo com una obra plenament adscrita a les fórmules de l'arquitectura romànica inicial. De fet, degué constituir una de les obres més ambicioses de les construïdes a la Cerdanya durant el segle XI.
Exteriorment, els laterals de la nau conserven diversos contraforts, fets de maçoneria com molts dels trams del murs laterals. Es conserven diverses finestres d'arc de mig punt, tot i que resten tapiades. La coberta de la nau és a dues vessants, recoberta de pissarra, i la del campanar és també de pissarra.

A l'interior, ran de l'arc presbiterial, es conserva un fragment de pintura mural on s'hi representa la imatge de sant Cristòfor (només en resta el bust) quan travessa el riu amb Jesús damunt les seves espatlles. Jesús Nen porta nimbe, beneeix amb la mà dreta mentre que l'esquerra la té recolzada sobre el cap del sant. Aquest sosté amb la mà dreta el bastó florit i amb l'esquerra aguanta al Nen. Ambdós són protegits per un arc apuntat i trilobat, tot definint un espai decorat amb estrelles. Per damunt de l'arc hi ha diversos escuts.
Tota l'escena devia fer una alçada considerable (més de 2 m), com és habitual en les representacions iconogràfiques d'aquest sant.

Pintors Catalans (Taller de Ribagorça)

fou un grup d'artistes presents durant el romànic a la zona de la Ribagorça. Les obres atribuïdes a l'anomenat Taller de Ribagorça (de localització imprecisa) formen un dels grups més homogenis de la pintura del segle XIII. Tot i que una d'elles, el Frontal de Gia, conté la signatura del pintor, Joan («Iohannes pintor me fecit»), poden observar-se diferents autors entre les peces. Donen personalitat al grup els fons i els marcs amb relleus d'estuc, que eren recoberts per fines làmines de plata o d'estany amb colradura (vernís groc), i la riquesa dels efectes cromàtics. La iconografia és orientada sovint als sants, i pren un sentit més narratiu i anecdòtic, que l'apropa al gòtic. Pertanyen igualment a aquest grup els frontals d'altar de Cardet (àmbit 4) i de Sant Climent de Taüll

Pintors Catalans (Mestre del Judici Final)

És un dels pintors romànics itinerants d'identitat desconeguda, així anomenats perquè la seva obra es reconeix en esglésies distants per la zona nord de Catalunya.
D'estil arcaïtzant, basa la seva obra a les miniatures catalanes del segle XI. Té un estil propi més rústic, amb menys recursos tècnics i no sembla relacionat amb la forma de treballar italo-bizantina. S'ignora el seu nom real, havent-se assignat el de Mestre del Judici Final per al·lusió a les pintures clau de les naus de l'església de Santa Maria de Taüll i dels absis laterals de l'església de Sant Climent de Taüll. Utilitza una gamma cromàtica de blanc, negre i terra. El seu dibuix més ben conservat és el de David triomfant sobre Goliat.[

Pintures de Santa Maria de Taüll
Aquest pintor va treballar també a l'església de Sant Iscle i Santa Victòria de Surp (a la vall de la Noguera Pallaresa) i a Sunsín (Biescas), al nord de la província d'Osca, pertanyent al bisbat de Jaca. Aquestes pintures es guarden al Museu de Jaca.

Pintors Catalans (Mestre de Taüll)

És un pintor d'identitat desconeguda, considerat com el més gran dels pintors de murals del segle XII a Catalunya i un dels més importants pintors romànics d'Europa. La seva principal obra, d'on agafa el seu nom, és la de l'església de Sant Climent de Taüll. Es distingeix com un pintor molt ben format que domina les tècniques i que coneix la iconografia que hi havia a l'ús a l'època.
Es considera gairebé perfecta la seva manera d'articular els espais. Dibuixa les cares de les figures amb gran realisme i estilització. Utilitza en la seva gamma cromàtica dels colors carmí, blau i blanc. S'ha arribat a pensar que va portar des d'Itàlia, a més de les eines, els materials necessaris per al seu treball.

Gràcies a una pintada en una de les columnes de la nau, podem saber que el 10 de desembre de 1123 el bisbe Ramon de Roda va consagrar l'església de Taüll; i és molt probable que entrés en contacte amb aquest mestre, encarregant llavors la decoració del petit absis de la catedral de Roda d'Isàvena a Osca.
Les pintures de la capella major de Santa Maria de Taüll tenen prou afinitat amb les de Sant Climent, l'artista havia de ser del cercle del Mestre de Taüll, encara que el seu treball és menys genial i amb una gamma cromàtica menys rica en matisos.

Llacs de Catalunya (Estanys de Tumeneia)

Són dos llacs d'origen glacial pràcticament a tocar l'un de l'altre al terme municipal de la Vall de Boí, a la comarca de l'Alta Ribagorça, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Ambdós són a la Capçalera de Caldes, a penes separats un centenar de metres, drenen pels seus extrems sud-orientals a dos barrancs que baixen cap al Barranc de les Llastres. Al seu voltant hi ha el Tuc de Roques Negres (SO), el Pa de Sucre (O) i la Serra de Tumeneia (N). L'Estany de Tumeneia de Dalt és a 2.320 m. d'altitud i té una superfície de 13,4 hectàrees. L'Estany de Tumeneia de Baix és a 2.285 m. d'altitud, té una superfície de 3,2 hectàrees i 16,5 metres de fondària màxima. Hi ha diverses rutes d'aproximació. Les habituals són:

- Sortint des del Refugi Joan Ventosa i Calvell, via la riba meridional de l'Estany de Travessani.
- O des del Pletiu de Riumalo, pels barrancs de les Llastres i de l'Estany de Tumeneia de Dalt

Llacs de Catalunya (Estany de Travessani)

És un llac que es troba en el terme municipal de la Vall de Boí, a la comarca de l'Alta Ribagorça, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. "Travessani deriva del basc "ata-be-atz-andi", 'la gran penya sota el port' (referint-se al port de Colomers), o bé d'"arte-baso-andi", 'entre grans precipicis'"
El llac, d'origen glacial, està situat a 2.247 metres d'altitud, a la capçalera de Caldes i té una superfície d'11,3 hectàrees. Rep les aigües de: l'estany de Monges (N), l'estany de Mangades (NNE) i l'estany Clot (NE). Drena cap al més occidental dels estanyets del Pletiu de Travessani (S), que alhora ho fa a l'estany Negre (S).
Des dels seus voltants es pot gaudir de les impressionants vistes del pic de Travessani i lesAgulles de Travessani a l'est, dels pics de Comalespada al sud, del massís del Besiberri al sud-oest, de la Punta d'Harlé, el Pa de Sucre i la serra de Tumeneia a l'oest, i del Montardo al nord. Molt a prop, al sud, està situat el refugi Joan Ventosa i Calvell.

Llacs de Catalunya (Estany del Port de Caldes)

L'Estany del Port de Caldes és un llac que es troba en el terme municipal de la Vall de Boí, a la comarca de l'Alta Ribagorça, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
El llac, d'origen glacial, està situat a 2.412 metres d'altitud, a la Capçalera de Caldes. Drena cap a l'Estany de Mangades (SO). Cal remarcar al seu voltant: l'Estany de Monges (O), les Agulhes deth Pòrt (N), el Tuc de Ribereta (E), el Tuc deth Cap deth Pòrt de Caldes (E), el Port de Caldes (E) i el Tuc deth Pòrt de Caldes (SE) i l'Estany de Mangades (SO).
- La ruta més habitual és el camí que sortint del Refugi Joan Ventosa i Calvell que, passant entre els estanys de Travessani i Clot, porta a l'Estany de Mangades.
- El punt mitjà del tram del GR 11.18, que coincidint amb el tram de l'etapa de la travessa Carros de Foc que uneix els refugis de la Restanca i de Colomèrs: passa a tocar del desguas del estany.

Llacs de Catalunya (Estany Negre)

També anomenat Negre de Caldes, és un llac que es troba en el terme municipal de la Vall de Boí, a la comarca de l'Alta Ribagorça, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. El llac, d'origen glacial, està situat a 2.134[1] metres d'altitud, dins la Capçalera de Caldes, a l'entrada de la Vall de Colieto. Té una superfície de 9 hectàrees i 35 metres de fondària màxima. Rep les aigües del Estany de Colieto (E) i drena pel Riuet d'Estany Negre (O).
L’estany descansa als peus de les imponents parets de l’obaga del Pics de Comalespada (S) i de les Agulles de Travessani (NE). Al nord-est, damunt de les escarpades parets s’aixeca el sobre l'estany, es troba el Refugi Joan Ventosa i Calvell; sent el punt d’entrada a la Vall de Colieto, que s'obre cap a l'est; des d'aquest punt es pot gaudir de les impressionants vistes del Massís del Besiberri.

La ruta més habitual es la que procedent de la Presa de Cavallers, pel Pletiu de Riumalo, el Barranc de les Llastres i Pas de l'Osso, també porta al Refugi Joan Ventosa i Calvell.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Domènec de Puigcerdà)

És una església gòtica de Puigcerdà (Baixa Cerdanya) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. L'església, originàriament del segle XV, ha sofert diverses transformacions al llarg dels anys. La darrera fou la realitzada a partir de finals de la guerra civil del 1936. Consta d'una nau central amb quatre capelles a cada costat, presbiteri i, als peus, cor d'obra. La coberta a dues vessants està constituïda per arcs de diafragma apuntats i revestida interiorment per unes peces ceràmiques ornamentades entrebigats.

Es conserva en bon estat la portada gòtica del segle XV de pedra i marbre. Són interessants els vitralls de les capelles laterals i sota cor, així com diverses pintures murals i retaules. Al seu interior es pot contemplar un grup escultòric de la Sagrada Família, del segle XX, i una imatge de la Immaculada que forma part d'un retaule neogòtic. Trobem també a la capella del convent pintures murals de Sant Pere Màrtir del segle XIV (1330-1340) d'estil franco-gòtic atribuït a Guillem de Manresa, pintures murals amb escenes de la Predicació del segle XIV (1330-1340) del mateix estil i autor, pintures murals del Calvari (profecia de Simeó) del segle XIV (1362) també de Guillem de Manresa. A l'altar major trobem pintures murals de Sant Domènech del segle XX

Esglésies gòtiques de Catalunya (Nostra Senyora de Gràcia de Puigcerdà)

És una església gòtica de Puigcerdà (Baixa Cerdanya) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Construcció d'una sola nau, arcs de pedra apuntats i volta d'aresta. L'absis és semicircular, amb volta d'aresta gòtica i clau. Al costat de ponent s'obren tres finestrals geminats amb vitralls. Contraforts exteriors i sòcol important. Cor de fusta als peus. Portada amb dovelles de pedra, òcul i fornícula damunt el portal. Petit campanar coronant la façana.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Mare de Déu dels Àngels de la Llosa)

És un edifici religiós del municipi de Lles de Cerdanya (Cerdanya) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici de planta rectangular amb la volta esfondrada. Conserva dos arcs lleugerament apuntats. Sota d'ells s'hi aixeca una paret feta amb pedra seca en la qual hi ha una obertura rectangular amb llinda de fusta. El mur de migdia dóna a la part més escarpada del turó on està situada la capella, i en ell es troba una finestra d'arc de mig punt i una espitllera. Al mur de l'est (capçalera) hi ha dues finestres tapiades. Al nord no hi ha cap obertura i a ponent no queda mur

Pintors Catalans (Mestre de Soriguerola)

Fou un pintor de nom desconegut actiu a la baixa Cerdanya durant el segle XIII, autor, entre altres obres, del frontal de l'altar de Sant Miquel de Soriguerola, pintat sobre fusta, representant la psicòstasi amb Sant Miquel Arcàngel i el dimoni pesant les ànimes, que actualment es troba al Museu Nacional d'Art de Catalunya. A la part baixa d'aquesta taula es troba l'escena del Sant Sopar així com la lluita de Sant Miquel Arcàngel amb el drac. Al Museu Episcopal de Vic també hi ha exposats uns altres laterals d'altar seus, realitzats amb tremp sobre fusta. Aquests provenen de la Vall de Ribes i mostren a Sant Pere i a Sant Pau.

Pintors Catalans (Mestre de la Sala Capitular de Sixena)

És el nom amb què es coneix al pintor del segle XIII que va realitzar el 1234 unes pintures murals al monestir de Sixena. Aquestes pintures actualment formen part de la col·lecció permanent d'art romànic del Museu Nacional d'Art de Catalunya.
Aquestes pintures murals escenifiquen moments de l'Antic Testament i del Nou Testament. Són considerades com una de les mostres més rellevants de pintura romànica de tota la península, amb un estil bizantí similar al fet servir a la Catedral de Winchester.

Pintors Catalans (Mestre de Pedret)

És la denominació que donen els historiadors a un pintor de murals romànics actiu a Catalunya a principis del segle XII. El nom li ve donat d'una de les seves obres més representatives, l'absis lateral dret de l'església de Sant Quirze de Pedret.
Se'l considera com a una figura molt important en el camp de la pintura romànica europea. Les seves obres estan executades en llocs diferents i distants per la qual cosa es pot pensar que viatjava al capdavant d'un equip requerit per a realitzar encàrrecs. Les obres d'aquest mestre i del seu cercle es caracteritzen pel seu classicisme i una forta influència Llombarda, i es daten entre les acaballes del segle XI i els inicis del segle XIII. Es troben obres amb un estil similar a Itàlia, més concretament a San Vicenzo a Galiano i a San Pietro a Civate.
Tant el Mestre de Pedret, com el seu cercle i el Mestre de Taüll van fer servir pigments com el cinabri i l'atzurita, no gaire freqüents en aquella època i zona per a realitzar les seves pintures, pel que es pot pensar en l'origen o estança del mestre al nord d'Itàlia. Es tractava d'un pintor que es va moure bastant pels Pirineus i que feia servir materials de bona qualitat, com ho demostra l'estat actual de les seves obres