És un edifici romànic del segle x format per una nau única rectangular i un absis semicircular, i situat al terme municipal de Llançà. Concretament, es troba a uns tres quilòmetres al nord-oest del nucli de la Valleta i a ponent del nucli urbà de la població de Llançà; entre la Serra de l'Albera i la Serra de Rodes, a la vessant del puig d'Esquers de la vall de Valleta, vora el marge esquerre de la riera de Valleta. Des del segle XI i fins al XVII fou la parròquia del llogarret de Valleta. Després d'uns segles d'abandó, a finals del segle XX la pressió popular impulsà la reobertura de l'església al culte, la recuperació de l'entorn, el foment de la investigació històrica i la celebració d'un aplec que es fa de manera ininterrompuda des del maig de 1980. L'edifici forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Erigit sota l'advocació del papa sant Silvestre I, és un monument de construcció preromànica i romànica de 14,50 metres de llargada i 7,20 d'amplada. L'edifici està format per una nau única rectangular amb un absis semicircular de quart d'esfera a llevant i planta de ferradura coberta amb volta de canó. L'absis s'obre i es comunica amb la nau mitjançant un arc de mig punt bastit en pedra desbastada. Un altre arc de les mateixes característiques delimita la zona del presbiteri, de menys amplada que la nau. Hi ha bancs correguts de pedra adossats als murs laterals de la nau i, damunt del seu traçat, hi ha la pica baptismal, situada a l'angle sud-oest. L'absis presenta dues finestres d'un sol biaix i arcs de mig punt, mentre que als murs de migdia i de ponent de la nau, les finestres són de doble esbiaix i arcs de mig punt també. La porta d'accés està situada al mur sud del temple. Està formada per tres arcs de mig punt adovellats en gradació que emmarquen la llinda monolítica i el timpà semicircular, bastit amb carreus desbastats. Sobre el frontis es dreça una espadanya de tres pilars sense arcades. L'aparell de l'absis, i els murs de ponent i tramuntana de la nau, estan bastits amb petites pedres sense treballar lligades amb abundant morter de calç. A la part inferior del parament de l'absis hi ha tres filades bastides amb la tècnica del "opus spicatum". El mur de migdia de la nau, en canvi, està construït amb blocs de llicorella desbastats, disposats en filades més o menys regulars. La coberta és de lloses de pissarra lligades amb abundant morter de calç.
El seu aspecte permet afirmar que hi va haver dues etapes constructives. La part de l'absis podria ser del segle x o l'època de la consagració, mentre que la porta i les finestres són d'estil romànic tardà, de les acaballes del segle XII o del XIII. La pressió popular fou decisiva per a impulsar la restauració de l'església, que s'inaugurà el 15 de maig del 1983. La coberta de la nau i el seu absis patiren una profunda restauració per solucionar les esquerdes de la coberta de la volta de l'absis, els murs i les voltes interiors i recuperar el paviment, que havia desaparegut. Al timpà de la porta hi mancaven alguns carreus i brancals, i el batent de fusta es trobava "totalment ruïnós". En aquestes obres s'inclogué el desviament del llit del riu, que arribava al mur de ponent de l'església generant esquerdes i desestabilitzant les parets. Al costat de la capella hi ha les restes d'una masia, ja esmentada en un document de l'any 1019
miércoles, 23 de septiembre de 2020
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Silvestre de Valleta)
Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Vilabertran)
És un monestir romànic situat a Vilabertran (Alt Empordà). És un monument declarat bé cultural d'interès nacional des del 1930. Actualment forma part del Museu d'Història de Catalunya. Situat dins el nucli urbà de la població de Vilabertran, a la banda de ponent, el monestir de Santa Maria és un conjunt arquitectònic dels segles XI i XII que conserva tots els seus àmbits canonicals: l’església, el claustre, les dependències monàstiques i una ampliació posterior (segle XIV-XV) formada pel recinte emmurallat i el palau abacial.
L’abadia va ser fundada per Pere Rigald, que l’any 1080 inicià la seva construcció al lloc on existia una primera església del segle X, 20 anys després d’aplegar-hi una comunitat de clergues que es regien per la regla de Sant Agustí. El monestir va adquirir gran importància al territori i durant els seus gairebé 1000 anys d’història ha estat centre d’acollida de peregrins i hospital. Però la seva prominència es mostra per haver estat escenari d’esdeveniments relacionats amb la monarquia catalanoaragonesa: l’any 1295 s’hi va celebrar el casament entre el rei Jaume II d’Aragó i Blanca de Nàpols.
A l’interior de l’església s’hi conserva una magnífica peça d’orfebreria, la creu processional gòtica més gran de Catalunya, de plata sobredaurada amb ànima de fusta i amb incrustacions de pedres semiprecioses d’època romana amb entalles d’iconografia pagana. Val la pena, doncs, visitar aquest indret que ens descobrirà elements litúrgics i nombrosos espais que revelen quina era la manera de viure d’una comunitat religiosa de l’època.
Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de l'Om (Ventalló))
És una església de Ventalló (Alt Empordà) protegida com a bé cultural d'interès local. És un temple situat al nord-oest del petit nucli de Pelacalç, a llevant del municipi de Ventalló al qual pertany. Des de la carretera GIV-6301 entre els nuclis de Montiró i Pelacalç, s'agafa un trencall a mà dreta que hi condueix. Església d'una sola nau, amb capçalera de planta rectangular,que substitueix l'absis romànic original. De fet, l'estructura romànica ha experimentat considerables modificacions al llarg del temps i, actualment només es conserva el parament original als murs nord i sud, tant a l'interior com a l'exterior del temple. La nau està coberta amb una volta apuntada emblanquinada, mentre que la resta del parament manté la pedra vista, amb grans arcades de mig punt adovellades, obertes als murs laterals. Algunes presenten impostes decorades. L'altar es troba molt avançat respecte a la longitud de la nau i, darrere seu, hi ha l'emmarcament decoratiu del cambril on es troba la imatge de la Mare de Déu. Està format per tres columnes per banda amb el basament quadrat i els capitells decorats a l'estil corinti. Sostenen un entaulament motllurat coronat per un arc de mig punt al centre. Als costats de l'altar hi ha les dues escales que donen accés al cambril. Aquest espai està cobert amb una volta per aresta sostinguda per pilastres decorades amb capitells vegetals. Sota el cambril hi ha la sagristia. La façana principal conserva la portalada romànica, tot i que probablement ha estat reconstruïda. És d'obertura rectangular amb la llinda plana i presenta un arc de mig punt adovellat a la part superior, resseguit per una arquivolta decorada. Està sostingut per dues columnes amb capitells decorats amb motius vegetals, a manera de brancals de la porta. El conjunt està rematat amb una cornisa triangular motllurada. Damunt la porta hi ha un rosetó en substitució de la genuïna finestra romànica de doble biaix. La façana està coronada per un campanar de cadireta amb dos arcs de mig punt, de recent construcció.
L'aparell romànic conservat està format per petits carreus i carreuons desbastats, disposats formant filades regulars. L'obra posterior està bastida amb pedra desbastada a imitació del parament original. La zona absidal està arrebossada i pintada.
Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Eulàlia de Noves)
És una església de Garriguella (Alt Empordà) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És situada dins del nucli urbà de la població de Garriguella, molt propera a l'accés principal al poble, des de la carretera C-252.
L'església és formada per dues zones ben diferenciades: el temple romànic original i la part moderna de l'edifici. L'edifici original està situat a la banda oriental del temple actual. Es conserva una part de la planta basilical de tres naus originària del temple i la resta ha desaparegut. La nau central és més alta i ampla que les dues laterals i la coberta és de volta de canó ultrapassada, sostinguda per tres trams d'arcs torals de mig punt, recolzats damunt pilastres adossades. Les naus estan comunicades per tres arcs formers de mig punt, bastits amb carreus ben escairats als pilars i dovelles estretes, amb les impostes bisellades. El parament interior del temple, així com la decoració motllurada d'algunes de les impostes originals, fou arrebossat i pintat de blanc amb la posterior reforma d'època moderna. A la nau lateral nord es conserva una petita finestra d'arc de mig punt. El parament exterior està compost per pedres de diverses mides sense treballar, disposades en curtes filades regulars. La façana occidental es troba adossada a la capçalera de la nova església, que es construí a continuació de la primitiva construcció, la qual actualment té la funció de magatzem. Els dos temples estan comunicats per una gran capella, dedicada al Sagrat Cor, situada a l'extrem sud-oest de l'edifici actual.
El temple modern és un edifici de grans dimensions que consta d'una nau central coberta amb volta de canó i llunetes, amb les capelles laterals comunicades i cobertes per voltes d'aresta, a manera de petits cossos oberts als laterals de la nau central. Es comuniquen amb aquesta a través d'arcs de mig punt, separats per una doble pilastra amb capitells decorats. A la part superior dels arcs hi ha una filada d'obertures cegues amb balustrada, a manera de galeria. El transsepte està coronat per una gran cúpula octogonal, sostinguda per petxines, aixecada sobre un tambor amb finestres, que serveixen per il·luminar l'espai L'absis del temple és semicircular i presenta un gran retaule d'obra, amb la coberta apetxinada. El temple també compta amb una tribuna pel cor als peus de l'edifici i, a l'extrem septentrional de la façana, un campanar de planta octogonal amb quatre obertures d'arc de mig punt. De la façana destaca la portalada, precedida per una senzilla escalinata de pedra. Està composta per un arc rebaixat bastit amb dovelles ben escairades i decorades amb una motllura. S'observen les restes d'una obertura anterior tapiada, d'arc de mig punt. A la part superior s'obre un òcul, bastit amb el mateix tipus de pedra. A l'interior, els murs estan enguixats i, damunt d'ells, destaquen elements decoratius fets amb estuc de color gris. El temple es troba profusament decorat. La cúpula presenta imatges dels quatre Evangelistes i el retaule central està dedicat a Santa Eulàlia. Les capelles laterals tenen altres imatges escultòriques. Destaquen dos púlpits decorats, als laterals de la nau central. El parament exterior és de pedra vista, de diverses mides i sense treballar, contrastada amb les cantonades de l'edifici
Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Eugènia de Saldet)
És una església de Ventalló (Alt Empordà) protegida com a bé cultural d'interès local. Està situada dins del petit nucli de Saldet, a l'extrem nord-est del municipi de Ventalló al qual pertany, tot i que força és proper a la població de l'Armentera. El temple està situat al bell mig del reduït nucli, a la plaça de Santa Eugènia. És una església d'una sola nau amb absis semicircular, orientat a llevant. La nau és coberta amb volta de canó seguida, amb un tram pròxim a la capçalera corresponent a alguna reforma, doncs és lleugerament apuntat. En el punt d'unió d'aquests dos sectors hi ha un arc toral apuntat. L'absis és cobert amb una volta ametllada, amb l'arc triomfal lleugerament apuntat. El sòl interior de l'edifici és molt més baix que el nivell de circulació exterior, fet que obliga a accedir-hi baixant quatre graons que condueixen a la porta d'entrada. L'accés principal al temple està ubicat a la façana sud. Es tracta d'una portalada romànica formada per dos arcs de mig punt en gradació, llinda i timpà llis. La façana original de l'edifici, orientada a ponent, fou transformada a mitjans del segle xix. Actualment, tant aquest parament com el de la banda nord, es troben adossats a altres construccions. L'absis presenta una finestra d'arc de mig punt de doble esqueixada. Al costat del portal d'accés s'alça un campanar de cadireta d'un arc de mig punt bastit amb maons, i a l'altre extrem de l'edifici, entre la nau i l'absis, n'hi ha un altre, aquest últim de dos arcs.
La construcció original està bastida amb carreus de pedra ben escairats. En algunes parts, corresponents a intervencions posteriors, s'ha utilitzat el pedruscall i el maó
Pintors Catalans (Montserrat Planella i Poletti)
Barcelona, 1878 - Barcelona, 23 d'abril de 1932. Va ser una pintora catalana de finals del segle xix i principis del XX. Filla de Macari Planella i Roura i d'Àurea Poletti i Roura, es va formar als tallers dels pintors Francesc Amigó i Ricard Martí i Aguiló. Procedia d'una nissaga d'artistes del segle xix. El seu pare era mestre d'obres i va publicar diferents escrits sobre art i arquitectura, entre els quals destaquen un estudi sobre el monestir de Santa Maria de Ripoll a La Il·lustració Catalana (1884), en el qual defensava la restauració del conjunt. Destaquen també el seu oncle, l'antiquari, pintor, restaurador i col·lecionista Alexandre Planella i Roura, que al seu torn heretava la tradició familiar de la botiga de materials artístics que havia obert l'escenògraf Nicolau Planella Travé al carrer ample de Barcelona (avi de Montserrat). Igualment, el seu besavi Bonaventura Planella i Conxello era un escenògraf de renom a la ciutat.
L'any 1904 es va casar amb Eduard Padrós i Margenat, conegut comerciant de Barcelona, amb qui va tenir tres fills (Montserrat, Lluís i Eduard). Vivien al passeig de Sant Joan de Barcelona, al número 53, segons consta en alguns dels catàlegs d'exposicions en què va participar.
L'any 1921 va enviudar i Montserrat va reprendre la seva activitat artística. L'any següent el pintor Frederic Masriera i Vila li feia un retrat a l'oli de bones dimensions, vestida de dol. Va morir als 54 anys a la seva casa del passeig de Sant Joan el dia de Sant Jordi de 1932
Pintors Catalans (Pilar Planas i Martí)
Manresa, 1912 - Barcelona, 1967. Deixebla de Rafael Benet. Excel·lí com a colorista en la pintura de paisatge, natura morta i retrat. Exposà individualment a Barcelona i participà a nombroses col·lectives a Barcelona, Manresa, Madrid i Xile. Membre dels cercles Maillol i de Sant Lluc i del Saló de Maig de Barcelona. Fou professora de dibuix a l’institut de Manresa.
Pintors Catalans (Francesc d'Assís Planas Doria)
Sabadell, 6 de desembre de 1879 – Barcelona, 29 de desembre de 1955. Va ser un pintor català postimpressionista. El seu primer mestre a Sabadell fou Joan Vila Cinca. Posteriorment estudià a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid i a l'Escola de Belles Arts de Sant Jordi (Llotja) de Barcelona amb els mestres Josep Calbó i Antoni Caba. Completà estudis a Brussel·les.
Durant els primers anys compaginà els negocis familiars amb la pintura. El 1921 exposà per primera vegada conjuntament amb un altre pintor al Saló Serra de Barcelona i formà part de l'exposició anual col·lectiva de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, repetint els anys següents. En la de l'any 1925 hi va exposar un paisatge de Santa Perpètua de la Mogoda.
Així mateix, va prendre part de l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid del 1922, amb un oli titulat Montseny. En el catàleg d'aquesta exposició consta que en aquell moment vivia al carrer Arc de Sant Ramon, 5, de Barcelona.
El 1926 exposà individualment per primera vegada a la Sala Parés de Barcelona. L'any 1930 va participar en l'exposició Barcelona vista pels seus artistes, organitzada pel Reial Cercle Artístic, on va presentar tres obres que representaven vistes del carrer dels Canvis Vells, del carrer de les Caputxes i de la Via Laietana. El 1931 abandonà l'activitat mercantil per dedicar-se exclusivament a la pintura, fins a la seva mort el 1955.
Pintors Catalans (Marià Pidelaserra i Brias)
Barcelona, 1877 - Barcelona, 1946. Fou un pintor català, un dels màxims representants de l'impressionisme a Catalunya. Era fill d'un pintor afeccionat que era amic íntim de Simó Gómez. Va rebre formació a l'Escola de la Llotja i a l'Acadèmia Martínez Altés. Treballant com a aprenent en un taller de litografia va entrar en contacte amb l'Acadèmia Borrell i els integrants del Rovell de l'Ou. Durant aquests anys fou un dels redactors de la revista manuscrita Il Tiberio, començà a pintar i exposà per primera vegada a la Sala Parés en una exposició col·lectiva el 1895. Anà a París entre 1899 i 1901, amb els seus amics el pintor Pere Ysern i l'escultor Emili Fontbona, que havien format part, com ell, del grup d'El Rovell de l'Ou. Allà va continuar estudiant a l'Acadèmia Colarossi i descobrí l'Impressionisme.
Al seu retorn exposà a la Sala Parés de Barcelona les primeres pintures plenament impressionistes fetes per un pintor català (1902). Després exposà, tota sola, la gran composició La família Déu (MNAC), d'un peculiar expressionisme, i passà un estiu tot sol retirat a l'ermita de Sant Segimon, al Montseny, (1903) i s'aproximà al puntillisme, creant un conjunt d'obres que va presentar a l'Ateneu Barcelonès el 1905, com Muntanyes des del Montseny. Dia serè al matí (MNAC).
A partir d'aquest moment la seva obra derivà cap a un estil personal primitivista i brutal, que mai connectà amb el gran públic. Aquest rebuig va provocar que durant uns anys estigués apartat de la pintura, decebut de l'acollida que havia tingut, i se centrà en la indústria familiar, però el 1928 tornà a exposar a la Sala Parés i es dedicà des d'aleshores a un paisatgisme insòlit i a fer unes figures dotades d'una ingenuïtat volguda.
El trauma de la guerra civil generà dues sèries d'olis: Els Vençuts i la Vida de Jesús, exponents d'un expressionisme autòcton, grinyolant i original. És representat al MNAC de Barcelona, amb una quarantena d'olis. Col·laborà amb caricatures d'aquest estil al setmanari Papitu signant Pius. Fou molt amic de Xavier Nogués, creador com ell d'un estil propi.
Pintors Catalans (Hernan Picó i Ribera)
Barcelona, 1911 - Barcelona, 1994. Fill de família humil, va haver de treballar des de molt jove, primer de grum en una sastreria i, més tard, quan va tenir l'edat, d'aprenent de pintor de parets. Es matricula, als 14 anys en l'Escola d'Arts i Oficis Artístics i Belles Arts de Barcelona, on va conèixer i va fer amistat amb Antoni Clavé Sanmartí, amb el seu cosí Josep Clavé, Ramón Martí Cebollero i Josep Subirats, amb alguns dels quals va seguir posteriorment en contacte a nivell professional.
A Llotja (Escola d'Arts i Oficis Artístics i Belles arts) de Barcelona, aprèn a dibuixar a les classes "del natural" del professor Felix Mestres i Borrell, qui després seria director del centre i el marcaria artísticament, deixant una petjada profunda en la seva obra. Va continuar el seu aprenentatge de "colorit" i "procediments pictòrics" amb els mestres Borrás Abella i Ramon Calsina Baró, tenint com a condeixebles a Lluís Mallol i Suazo i Modest Rodríguez i Cruells. Contínua els estudis en el prestigiós "Cercle Artístic de Sant Lluc" també de Barcelona, incorporant-se al món cartellìstic del cinema al que ja es dedicaven entre moltes altres personalitats artístiques Antoni Clavé, Àngel Gimeno i altres. Fins a començaments de la Guerra Civil Espanyola la seva activitat artística se centra en el dibuix, la pintura, decoració ornamental, disseny publicitari i altres activitats creatives. Enviat al front, la Guerra Civil Espanyola talla els seus projectes, fins que després de passar pel camp de concentració d'Argelers (França) i acabada la guerra, en 1941, funda juntament amb els seus amics i també pintors Ramon Martí i Josep Clavé l'empresa "MCP" (sigles dels seus cognoms) dedicada al món de la publicitat cinematogràfica, activitat que simultanieja amb la seva passió artística, pintant tant olis com a aquarel·les de paisatges urbans i rurals de Barcelona i el seu entorn, naturaleses mortes i el que li era més proper: la seva família (retrats de la seva dona Conxita i les seves filles Marta i Clara) abastant fins i tot l'autoretrat.
Amb els mateixos tres amics, en 1945, funda Esquema que va ser creadora dels vestíbuls dels cinemes Fantasio, Tívoli, Windsor i Alexandra de la Ciutat Comtal, amb decoracions no igualades en tota Europa, de la qual es fan ressò les revistes especialitzades internacionals més prestigioses començant, a la vegada, una intensa activitat expositora de la seva obra que inicia en 1945 amb la seva primera exposició individual a la Sala Busquets de la Ciutat Comtal i en 1949 a la Sala Argos de Passeig de Gràcia de Barcelona amb 26 obres entre figures, bodegons, flors i paisatges. El Museu Tèxtil de Terrassa en 1984 li dedica una antològica de la seva obra amb 80 quadres i 2 mesos de durada, efectuant la seva última exposició a Begur (Girona) amb 19 quadres i 24 dibuixos.
De la seva faceta docent destaca també, en el període que transcorre des de 1970 i 1975, la de professor de l'Escola Massana centre municipal d'Art i Disseny (arts visuals, arts aplicades, i disseny) que la ciutat de Barcelona té situada a l'edifici de l'antic Hospital de la Santa Creu Les seves pintures es troben repartides en tot l'Estat Espanyol, formant part de museus i de col·leccions particulars a Mèxic (33 obres), Alemanya, Suïssa França, Bèlgica, Rússia, Estats Units entre molts altres països
Pintors Catalans (Ramon Pichot i Soler)
Figueres, 1924 - Barcelona, 24 de maig de 1996. Fou un pintor català. Fill de Ricard Pichot i Gironès, va començar a exposar a Barcelona el 1939, i als anys 50 per la resta de l'estat. Va exposar als Estats Units (1968, 1970 i 1973). Es va especialitzar en retrat i figura femenina, influenciat per Renoir.
Era fill del violoncel·lista Ricard Pichot (deixeble de Pau Casals) i la seva esposa Àngela Soler Bofil, i nebot, entre d'altres, del també pintor Ramon Pichot i la mezzosoprano María Gay. Es va casar amb Anna Sagi, amb qui va tenir dues filles, Gemma (pintora i dissenyadora de joies) i Sara, mare de l'actor Bruno Oro.
viernes, 18 de septiembre de 2020
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Sebastià de la Selva de Mar)
És una església de la Selva de Mar (Alt Empordà) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està situada als afores, a l'oest del nucli urbà de la població, en un replà una mica més enlairat sobre la vall de la riera de la Selva, en l'antic camí que porta a Sant Pere de Rodes. A la part posterior de l'església es localitza el cementiri.
Cada vint de gener, diada de Sant Sebastià, s'hi celebrava un ofici solemne, i encara de tant en tant s'hi diu una missa. S'hi anava en processó precedida del penó de la "Germandat de Sant Sebastià", entitat de Socors Mutus" dissolta fa una cinquantena d'anys. A Sant Sebastià encara avui s'hi va, fent el Via-Crucis, per Setmana Santa. És una església d'una sola nau capçada a llevant per un absis de planta semicircular. La nau és coberta amb volta de canó, lleugerament apuntada. L'absis està cobert amb una volta de forma ametllada. El parament és de carreus de pissarra,i alguns pocs de gres, escairats. La part de l'absis, però, està construït amb filades d'opus spicatum, fet amb rebles allargades de pissarra. L'interior de l'església actualment es troba arrebossat i pintat. Es conserva en notable bon estat la coberta de lloses de pissarra, tant damunt la nau com a la capçalera, la qual no és fàcil de veure a causa de l'obra de fortificació que, altrament, ha contribuït a preservar-la. Hi ha uns bancs d'obra correguts, als peus dels murs laterals.
La façana principal està orientada a l'oest. Destaca la portalada, formada per tres arcs de mig punt en degradació. Hi hagué una altra porta a migdia, que estava amagada pels nínxols del cementiri, actualment retirats. Hi ha tres finestres romàniques, situades a la façana principal, al mur lateral sud de la nau i a l'absis, de les mateixes característiques. Són de doble biaix i arcs de mig punt. Al coronament hi ha tres grosses pilastres, que serviren de merlets i també d'espadanya. Damunt els murs perimetrals de la nau i de capçalera, s'hi bastí una sòlida obra de fortificació a les darreries del segle XIV.
L'obra de fortificació dobla l'alçada de tots els murs romànics. Destaca l'emmerletat superior, el matacà damunt la porta i, en aquest mateix mur, diverses espitlleres d'obertura rectangular. Aquesta fortificació aixecada sobre l'església es diferencia clarament per l'aparell de l'obra més antiga. Els seus murs presenten un parament de rebles de pissarra, trabats amb morter i lligats a les cantonades amb carreus ben escairats.
Al nord, el mur es manté enterament i posseeix encara tot l'emmerletat i les espitlleres. Sobre el mur meridional de la nau, la fortificació s'ha perdut en el tram que es troba damunt la porta lateral del temple, també desapareguda. El mur que es dreça sobre l'absis té dues rengles d'espitlleres. La part alta és malmesa i no presenta restes de merlets
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Sadurní de Montiró)
És una església de Ventalló (Alt Empordà) protegida com a bé cultural d'interès local. Està situada dins del petit nucli de Montiró, a l'extrem nord-est del municipi de Ventalló al qual pertany. Es troba al bell mig del poble, adossada a l'antiga rectoria. És una església d'una sola nau amb dues capelles laterals i absis semicircular capçat a llevant. L'absis és l'únic element conservat de l'antic temple romànic i, actualment està mig tapat per l'edifici de la rectoria. La nau està coberta amb volta apuntada decorada amb motllures a manera de llunetes, mentre que la coberta de l'absis és ametllada, amb doble arc triomfal en degradació i forma apuntada com la resta de la nau. La capella situada al mur de migdia, dedicada al Sant Crist i bastida l'any 1683, està coberta amb una cúpula poligonal sobre petxines, amb un petit tambor amb obertures que il·lumina l'interior.
La sagristia, situada a continuació, presenta un portal rectangular d'accés amb la llinda gravada amb l'any 1691 i està coberta amb una volta amb decoració d'època barroca, a manera de cúpula. Als peus del temple hi ha el cor, amb barana d'obra treballada i sostingut per una volta rebaixada amb llunetes. Les úniques obertures als murs del temple són les finestres de la sagristia i de l'absis, aquesta última descoberta recentment. Ambdues són d'arc de mig punt, la de l'absis de doble esqueixada i adovellada. La façana principal presenta un portal d'accés d'arc de mig punt bastit amb dovelles de pedra i, damunt seu, un rosetó centrat amb vitrall decorat amb l'al·legoria dels pans i els peixos. A la dreta, un campanar de base quadrada amb obertures d'arc de mig punt, rematat amb una cornisa motllurada i cobert amb una petita cúpula semiesfèrica.
En una de les cantonades del mur de migdia de l'església hi ha un carreu de pedra calcària amb la representació en relleu del cap d'un personatge amb grans bigotis, datat entre els segles XVII-XVIII. A l'interior del temple es conserva una pica baptismal de pedra, procedent de l'església de la Mare de Déu de l'Om.
El temple, bastit en pedra, presenta els paraments arrebossats i l'interior del temple està tot emblanquinat, exceptuant la zona de l'absis on el parament de pedra desbastada és vist.
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Garrigàs)
És l'església parroquial de Garrigàs (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Miquel es troba en una zona a mig quilòmetre al nucli de Garrigàs al veïnat de l'església. És un temple d'una sola nau, amb absis semicircular. La porta d'accés d'arc de mig punt, és situada al mur de migdia de la nau. En aquest mateix parament es troben dues finestres, també d'arc de mig punt. Una obertura de la mateixa tipologia apareix al centre de l'absis. A la capçalera de la nau hi ha un ull de bou. Sobre el mur frontal s'alça el campanar de cadireta romànic, de tres pilars, que fou transformat en torre els segles XVII-XVIII. La volta de la nau és apuntada, i la coberta del presbiteri és ametllada. El conjunt de la construcció és fet de carreus regulars de pedra, amb la utilització de paredat i maó en el campanar
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Medir de Romanyà)
O Sant Medir de Romanyà és l'església parroquial de Romanyà d'Empordà veïnat del municipi de Pontós (Alt Empordà) protegida com a bé cultural d'interès local. L'església de Sant Medir és un temple d'una sola nau amb absis semicircular. La façana és coberta d'arrebossat, la porta rectangular és dels segles XVII-XVIII i més amunt hi ha una obertura circular. A la dreta de la façana s'hi adossa una construcció rectangular que alberga l'escala d'accés al terrabastall
En una de les cantonades hi ha un carreu amb decoració esculpida, romànica. Al mur lateral hi ha dues finestres de doble esqueixada i arcs de mig punt, monolítics. La més occidental és decorada amb boles o semiesferes en relleu. A la part superior hi ha una cornisa incurvada. Al damunt s'alça un campanar de cadireta, de dos arcs. L'absis té, al centre, una finestra de doble esqueixada i arcs de punt rodó. A l'exterior els arcs són dobles en degradació. L'interior del temple és totalment recobert en calç. Al presbiteri, la cornisa romànica, incorbada, ressegueix l'arc de la finestra.
Destaca de l'interior de l'església un capitell romànic que es col·locà sobre una columna de fusta que sosté el cor. En cada una de les seves cares hi ha restes humans amb trets deformes, en els angles hi ha caps de llop, i a la part inferior hi ha decoració vegetal
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Taravaus)
És una església romànica del poble de Taravaus, al municipi Vilanant (Alt Empordà), inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Martí és un edifici d'una sola nau amb absis semicircular. La façana d'accés, situada a ponent, es troba emblanquinada. Té la porta allindada, amb quatre arcs de mig punt en gradació decreixent. Al centre de la façana hi ha un òcul modern
El campanar s'eleva a la banda nord; és de planta quadrada, amb obertures d'arc de mig punt i coberta de pavelló. La nau, també amagada per la calç, es cobreix amb volta apuntada i seguida pervivència d'un romànic tardà
Pintors Catalans (Perico Pastor i Bodmer)
La Seu d'Urgell (Lleida), 1953. És un pintor, dibuixant i il·lustrador català. Il·lustracions seves han il·luminat també llibres sent la Bíblia editada per l'Enciclopèdia Catalana un dels seus treballs més reeixits.
El 1993 li van atorgar la Medalla Morera de l'Ajuntament de Lleida pel conjunt de la seva obra, i el 1997, el premi especial del Comitè Olímpic Espanyol en la Biennal de l'Esport en les Belles Arts. Amb una obra inconfusible, Perico Pastor ha trobat el punt de fusió òptim entre el dibuix i la pintura, treballant habitualment sobre paper de poc gramatge, amb unes qualitats de textura i lluminositat que ajuden a potenciar els valors gràfics de la tinta xinesa o l'aquarel·la.
Pintors Catalans (Pere Coll)
Mataró, 1948. Conegut com Perecoll, és un artista multidisciplinari (escultor, pintor, gravador i dissenyador de joies) de projecció internacional i formació autodidacta. Ha exposat, entre altres llocs, a Brussel·les, Munic, París, Londres, Miami, Tòquio, Nova York i Ginebra. Escultor d'obres de concepció lumínica, preocupat pels volums, perspectives i profunditats, treballa amb preferència el bronze i la representació lliure del cós humà. En pintura, destaquen les seves elogiades Sèries negres, quadres monocromàtics amb diferents tonalitats del negre, de gran dificultat plàstica i d'un reduccionisme portat a l'extrem però resolt per l'autor de forma excepcional.
Pintors Catalans (Iu Pascual i Rodés)
Vilanova i la Geltrú (Barcelona), 28 d'octubre de 1883 - Riudarenes (Girona) , 29 de juliol de 1949. Va ser un pintor paisatgista català. Deixeble de Joan Llimona al Cercle Artístic de Sant Lluc, es va especialitzar en la pintura de paisatge, i va destacar per les seves representacions bucòliques i tradicionals. En una primera etapa, la seva pintura és d'un cromatisme intens, que evoluciona cap a un acostament a la natura. Va col·laborar amb Antoni Gaudí en les pintures murals del vestíbul de La Pedrera i va participar en la restauració de la catedral de Mallorca. Va dissenyar els vitralls del monestir de Montserrat.
A la mort de Josep Berga i Boix va ser nomenat director de l'Escola Menor d'Arts i Oficis d'Olot (1914), des d'on va impulsar la creació per part de la Generalitat de Catalunya de l'Escola Superior de Paisatge d'Olot (1934), de la qual va ser director. Després de la guerra civil, un cop desapareguda l'Escola, es va instal·lar a Riudarenes a causa de la repressió política
Pintors Catalans (Agnès Padró i Corbella)
Vinaixa (Lleida), 1940. És una pintora catalana. Als tretze anys, quan s'assabenta que existeix la carrera de belles arts, té molt clar que aquests són els estudis que ella vol cursar. Als seus pares no els hi agrada la idea, volen que la filla estudiï una carrera més segura. Malgrat tot, la seva insistència i l'interès que sempre demostra pel dibuix, els fa claudicar.
Quan està a punt d'acabar batxillerat, el seu pare, metge de professió, vol tenir una opinió autoritzada respecte a les habilitats de la seva filla en el camp de l'art. Visiten la pintora Maria Freser, amiga i parenta llunyana del seu pare. Agnès Padró hi torna moltes vegades per dibuixar amb ella i la utilitza de professora, és un referent important amb la temàtica de les flors. Tot just acabats els seus estudis de belles arts a Barcelona, presenta per primer cop a la primera exposició que, amb el títol "18 Olis, Agnès", realitza al Centre de Lectura de Valls. La primera mostra que va realitzar és tot un èxit i ven sis obres. Tanmateix com que aquesta exposició l'ha feta sense participació dels artistes de la ciutat, no és gaire ben rebuda per alguns d'ells, que li impedeixen forma part del grup d'artistes de Valls; mai no participa en cap exposició col·lectiva com la de Nadal o la de les Festes Decennals de la Candela. El 1970 es casa, com acostuma a passar a l’època, es dedica a les feines de casa, a la cura dels fills. Quan el seu fill compleix sis anys es torna a incorporar al món laboral. Al principi comença impartint classes a senyores, després la criden per a donar classes al col·legi de les Teresianes a Tarragona i més endavant, a la Salle. L’any 1984 ja és professora de disseny a l'IES Narcís Oller de Valls. Quan mor el seu marit, Agnès es troba molt desanimada i els seus companys l'encoratgen perquè torni a pintar. I així ho fa, i des d’aleshores realitza un treball constant que dóna com a resultat diverses exposicions individuals i col·lectives. La primera , a la Sala d’Exposicions Sant Roc de Valls.
El 27 de gener de 2001, dins de les activitats de les Decennals, es presenten tres nous retrats de tres vallencs a la Galeria dels il·lustres, encarregats a tres pintors: Maria Teresa Sanromà, Pere Queralt i Agnès Pardó. Cap al juny de 2002 es jubila després de vint anys com a professora a l’IES Narcís Oller de Valls.[2] Al maig del 2003 Sefa Figuerola i Jordi París són els comissaris d'una important exposició, “L’Art a Valls de la Postguerra a l’Actualitat”, i és llavors quan veiem per primera vegada obres d’aquesta pintora, tres de les quals realitzades entre 1960-1962. En la seva obra pictòrica destaquen sobre tot les natures mortes i dintre d’aquestes les flors. També realitza retrats i paisatges. El 2012 va publicar el llibre de memòries "Històries viscudes i no contades"
Pintors Catalans (Josep Padró i Gonzàlez)
Manresa, 1904 - 1982. Fou un pintor i dibuixant. Fill de Blai Padró i Obiols, estudià a l'Escola d'Arts i Oficis de Manresa. Tingué com a mestres a F. Cuixart i Miquel Soldevila. Premi pintura Ajuntament de Manresa l'any 1932. Ha dibuixat infinitat de cartells, programes, Il·lustracions per entitats religioses i culturals de la ciutat de Manresa. Les seves obres més importants es poden veure al Museu Comarcal de Manresa
martes, 8 de septiembre de 2020
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Pontós)
En l'aparell d'aquest fragment del frontis romànic s'hi observen dos tipus constructius diferents. En el mur lateral de migdia de la nau segueixen les restes d'aparell romànic, en una llargada de cinc metres. L'absis és de planta semidecagonal i no té cap finestral. El ràfec de la teulada està decorat amb triangles vermells sobre fons blanc. La volta és de llunetes i té tres arcs torals de mig punt. Hi ha tres altars laterals per banda, imbuïts en els murs. Sobre aquests altars hi ha terrabastalls amb arcades de mig punt.
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Jordi de Sant Llorenç de la Muga)

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan Sescloses)

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Jaume dels Verders)
El mur meridional presenta vestigis de més antiguitat. El seu aparell, des de l'angle amb el frontis fins a la meitat de la seva llargada, correspon a la reconstrucció del segle XVIII. La resta, fins a l'angle de la capçalera, en una altura de poc menys de tres metres pertany a l'església romànica. D'aquesta església només roman dempeus l'esmentat fragment constructiu, que quedà integrat en la capella posterior. A la part alta d'aquest mur s'hi observa l'inici de la curvatura d'una volta
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Vilaür)
També hi ha un rellotge de sol posterior, amb la data del 1969. La façana principal, orientada al sud, té dos grans contraforts adossats. La porta d'accés és d'obertura rectangular, amb llinda plana inscrita i un timpà apuntat amb l'interior apetxinat. Presenta decoració esculpida als extrems de la llinda, inscrita amb la data 1595. L'absis té una finestra de doble esqueixada i arcs de mig punt. A la banda oest del temple hi ha el campanar. De planta rectangular, fou bastit modificant l'antiga espadanya, a manera de torricó. Presenta dues obertures d'arc de mig punt. La construcció mostra aparells diversos, combinant la utilització del paredat posterior amb el parament de carreuada romànic. A l'absis hi ha un sòcol fet amb morter i pedruscall.
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Salvador de Coquells)
És un temple d'una nau amb absis semicircular que presenta elements constructius romànics dels segles X-XI. La volta de l'absis és de quart d'esfera; la de la nau, de la qual es pot veure l'arrencament en els murs laterals, ha estat substituïda per un embigat recent. L'arc triomfal, de mig punt, de dovelles ben tallades, té impostes de secció excorbades i és sostingut per pilastres rectangulars
La portalada, en el mur meridional de la nau, és adovellada amb un sol arc de mig punt. En aquest mateix mur de la portalada, vora l'extrem oriental, hi ha una finestra de doble esqueixada i arcs de punt rodó monolítics. S'hi han obert algunes finestres modernes que poden haver destruït les antigues. El parament constructiu d'aquesta església és de carreus de pedra calcària mal escairats que sovint, no a per tot, s'afileren.
Pintors Catalans (Assumpció Oristrell i Salvà)
En les diferents sèries i col·leccions que ha anat elaborant apareixen un seguit de temes i conceptes transversals, com ara l'evocació de la Mediterrània a partir d'elements històrics (el món clàssic i mític) i culturals. En són un bon exemple les obres de la sèrie Mediterrànies que l'any 1997 va presentar a la Galeria Rosa Ventosa de Barcelona. L'arquitectura també és un tema que ha aparegut en diferents obres, sigui com una estructura o com a mostra de la seva fascinació per un període artístic i cultural determinat, com a les que l'any 1996 va mostrar a Galerie Niu d'Art de Lausanne. El diàleg entre cultures és un altre motiu recurrent, que es va fer molt present en l'exposició Entre una riba i l'altra de l'any 2012 a la Fundació Bosch i Cardellach de Sabadell. Hi ha obres d'Assumpció Oristrell al Museu d'Art de Sabadell, entre les quals figura el disseny per a la coberta de la revista Arraona que va fer l'any 1997. L'any 2016 ha estat autora, junt amb la ceramista Maria Bosch, d'un plat d'art per al Memorial Àlex Seglers
Pintors Catalans (Xavier Oriach i Soler)
En traslladar-se els seus pares a València el 1932, en Xavier romangué al costat del seu oncle, el fotògraf Albert Rifà, a l'estudi del qual s'hi reunia la intel·lectualitat progressista de Sabadell dels primers anys del segle xx.
El 1943 se n'anà a viure a València inscrivint-se l'Escola de Belles Arts. El 1947 formà part de l'avantguarda participant en el "Grup Z". La seva primera exposició individual tingué lloc al Monestir de Sant Cugat del Vallès.
El 1951 Xavier Oriach rebé una beca de l'Institut Francès de València. Viatjà a París on s'instal·là a la Ciutat Universitària. En aquesta ciutat es trobà amb Chillida, Palazuelo, Clavé i d'altres artistes i poetes d'avantguarda.
L'any 1953 va participar en la primera edició del Saló Biennal de Belles Arts que es presentava a la Caixa d'Estalvis de Sabadell. Exposà a la Galerie Breteau, al Salon des réalités nouvelles i al "Salon de Mai". El 1980 s'instal·là a Jouy-sur-Eure (Normandia) on fundà el "Centre d'Art Contemporain" i la "Biennale Européenne de sculpture de Normandie". Va retornar a Sabadell el 1992. L'any 2012 va ser un dels autors, junt amb els pintors sabadellencs Fina Miralles, Alfons Borrell i Agustí Puig i el ceramista Lluís Clapés, d'un plat d'art per al Memorial Àlex Seglers. Es conserva obra de Xavier Oriach al Museu d'Art de Sabadell
Pintors Catalans (Marià Oliveras i Vayreda)
Pintors Catalans (Ceferí Olivé Cabré)
Pintors Catalans (Francesc Xavier Nogués i Casas)
Pintors Catalans (Llucià Navarro i Rodon)
miércoles, 2 de septiembre de 2020
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Romà de Delfià)
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere del Pla de l'Arca)

a) Deulofeu és del parer que la porta es trobaria en el frontis i que posteriorment seria tapiada;
b) J. Badia és de l'opinió que la porta original estaria situada a migdia tal com encara es conserva tot i que en data posterior serviria per a comunicar les dependències de l'església amb l'afegit casalot.
De coberta només en resta a la port del frontis. És volta de canó i s'aixeca sobre unes banquetes por acusades, que estaria cobert per plaques de pissarra tal com queda en algun punt. El frontis té una finestra d'arc de mig punt i actualment no hi ha porta. El parament es redueix a lloses de granit sense treballar, formant filades d'opus spicatum, sobretot, a l'absis i frontis; encara que hi ha filades posteriors.
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de Navata)
L'edific actual no és el primer, doncs, sinó que és romànic, dels segles XII-XIII. És un temple d'una sola nau,de planta rectangular, amb volta lleugerament apuntada, orientada a sol ixent, absis semicircular i coberta de teula a dues vessants. El mur de migdia té tres finestres de mig punt, que il·luminen l'interior. La porta d'accés, a ponent, és allindanada, amb timpà semicircular i cinc arquivoltes d'arc de mig punt decorades i amb motllura guardapols exterior. Les quatre columnes situades a banda i banda de la porta tenen també decoració, les dues immediates a l'entrada són de tipus salomònic i als capitells hi ha relleus amb temes vegetals i animals. Al timpà hi ha esculpit l'"Agnus Dei". La porta d'accés conserva l'antiga ferramenta romànica. A la part central de la façana hi ha una obertura d'arc de mig punt, i a la part superior, un petit campanar de cadireta d'un sol arc, afegit posteriorment. L'absis té una finestra d'arc de mig punt, i al parament lateral de migdia hi ha tres finestres, també d'arc de mig punt. Al paviment hi ha una inscripció funerària del 1629 dedicada a Pere Puig últim rector de Navata abans que es construís l'església nova. Al mur del presbiteri hi ha vestigis de pintures murals romàniques, probablement del segle XII i del mateix cicle que les d’Osormort. En procedeix la imatge de la Mare de Déu de Navata, conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya, feta d’alabastre de Beuda, gòtica, policromada; Maria, lleugerament inclinada, dempeus, sosté l’Infant amb la mà esquerra, amb un estil que fa pensar que fou esculpida a la primera meitat del segle XIV.
L'ús de Sant Pere de Navata fou cedit temporalment a una comunitat cristiana ortodoxa russa, que hi celebra la divina litúrgia els diumenges al matí, presidida per un sacerdot ortodox català, amb uns cants litúrgics bizantins de gran qualitat.
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de Figueres)
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Nicolau d'Ordis)
Pintors Catalans (Josep Morell Macias)
És considerat un dels millors cartellistes catalans de la seva època i un excel·lent pintor de cavallet. Una de les seves darreres obres fou la realització d'un cartell que va presentar a l'Exposició de Cartells Artístics Pro-Hospitals, organitzada pel Reial Cercle Artístic de Barcelona. A Catalunya es poden trobar obres seves en diferents institucions públiques, entre elles la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú o l'escola Dr. Robert de Camprodon.
Pintors Catalans (Josep Maria Morató Aragonès)
Pintors Catalans (Evarist Móra i Rosselló)
Amb la seva participació va obtenir premis a la Triennal de Milà i a la Biennal de Venècia. Es va dedicar a les il·lustracions de llibres com El Bressol de Jacint Verdaguer, editat l'any 1951 i també a revistes com En Patufet i Estel. Com a decorador va realitzar el Saló Rosa i el Dic Flotant de Barcelona. Entre els seus murals fets de marqueteria cal destacar el de la sala de Consolat de Mar l'any 1958, de la Casa de la Ciutat de Barcelona. Va deixar una obra important com a cartellista. Va ser membre del Cercle Artístic de Sant Lluc, del qual va integrar més tard la junta directiva.
Pintors Catalans (Cristòfol Montserrat i Jorba)
A partir de 1883 Montserrat i Jorba ja no tornà a matricular-se a l'acadèmia barcelonina i acabà completant els seus estudis en altres centres acadèmics de París i Madrid. Contràriament a la norma de l'època, durant la seva estada a la capital espanyola l'artista no va estar matriculat a la prestigiosa Escuela Central de Madrid, actual Facultat de Belles Arts de la Universidad Complutense de Madrid, fet pel qual es creu que podria haver estudiat a una acadèmia privada. El seu èxit en els estudis va anar seguit d'una carrera professional en auge que el portaria a retratar a personatges il·lustríssims.
Pintors Catalans (Pilar Montaner i Maturana)
Entre 1902 i 1904 va ser a Madrid, on rebé classes de Joaquim Sorolla. El 1906, amb Antoni Gelabert, viatjà de bell nou a Madrid, on els dos artistes anaven al Museo del Prado a copìar obres clàssiques. Gelabert va fer un dibuix de la pintora amb fons de la pinacoteca. També assistí a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.
Pintors Catalans (Enric Monserdà i Vidal)
Monserdà es començà a fer un nom, i una clientela, amb l'entrada com a projectista al taller de vidrieria artística d'Eudald Amigó, que en aquella època era el taller més reconegut d'aquesta temàtica. Sembla que l'arquitecte Joan Martorell i Montells el descobrí en aquest taller i li encarregà les primeres obres importants. Aquestes van ser les pintures del presbiteri de l'església de Sant Agustí.
Cap el 1888 també entrà a treballar com a director artístic a la joieria Macià del carrer Ferran, l'amo Eusebi Macià Pujol era el seu cunyat, casat amb la seva germana Dolors. En orfebreria Monserdà excel·lí des de ben jove dissenyant tant joies com ornaments litúrgics i reliquiaris dels que en feia maquetes en fusta o en guix i els feia daurar i pintar per a veure'n el resultat final.
El primer taller propi el tingué al Passeig de Gràcia, a la casa Malagrida, entre Diputació i Consell de Cent. Posteriorment es traslladà a una de les torres de la Casa de les Punxes, propietat de la família Terradas, que eren clients seus i pels que progectà tot el mobiliari de la casa així com l'oratori de la mateixa i també l'altar de la capella de la casa d'estiueig que els Terradas tenien a Seva; el mas Sobrevia.
El seu debut com a professor fou en un "Instituto Catalán de Artesanos y Obreros" instal·lat al carrer de Sant Pau i dedicat a donar classes a gent sense recursos on pràcticament no cobrava res. Del 1882 fins al 1915 va fer de professor de dibuix al col·legi dels Jesuïtes del carrer de Casp i el 1905 guanyà la càtedra de dibuix de l'Escola Municipal d'Arts i Oficis de Gràcia.
Si bé tota l'obra la projectava absolutament sol en el seu taller en la realització es serví de grans col·laboradors. Així en les obres murals i de més envergadura sempre treballava amb el pintor Josep Duran i Riera. Josep Pey feia els aquarel·laments dels projectes i Emili Amigó era el seu col·laborador preferit en la pintura floral.
Des de l'any 1919, quan morí la seva germana Dolors, Enric vivia a casa dels Puig i Cadafalch, ja que la dona de Josep Puig i Cadafalch era neboda seva. Pel juny del 1925 va ser intervingut a la Clínica del Pilar i pel mes de gener del 1926, sentint-se malalt, va anar a viure a casa d'una altra neboda, Maria dels Àngels, (perquè els Puig i Cadafalch eren de viatge a Nord-amèrica) on morí el 13 d'abril