Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Julià i Santa Basilissa de Vulpellac)

És una església al nucli de Vulpellac (municipi de Forallac, Baix Empordà) declarada bé cultural d'interès nacional. El temple està situat al costat del castell de Vulpellac, al centre del nucli fortificat. És un edifici d'una sola nau amb contraforts exteriors, absis poligonal a l'interior i semicircular a l'exterior, i coberta de teula a dues vessants. La façana principal es troba orientada a ponent i presenta un parament de carreus molt ben treballats. La porta d'accés és d'arc ogival i té llinda i timpà sense decoració. Els únics elements ornamentals d'aquesta porta són les bases de les tres arquivoltes, amb relleus vegetals i testes de persona. Al centre de la façana hi ha una senzilla rosassa. L'edifici es completa amb uns pilars que serveixen de base a un campanar de paret inacabat. El campanar, de base quadrada i molt estilitzat, s'eleva a l'angle nord-oest de l'església. L'interior, cobert amb volta de creueria, conserva l'escut dels Sarriera en algunes impostes.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Joan)

És un edifici religiós del municipi de Foixà (Baix Empordà). És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església d'una nau, capçalera semicircular i capelles laterals. la nau coberta amb volta apuntada-sense creuria- amb arcs torals de la mateixa forma; el presbiteri presenta creueria amb escultura a ma clau i impostes de les nerviacions. La decoració esculpida es repeteix a les impostes dels arcs torals i a la creueria del cor, amb temes de sants, animals i fullatge. Al frontis hi ha la portada, amb arquivoltes apuntades en degradació, llinda i timpà; frisos esculpit amb fullatge i amb personatges i animals fabulosos. Sobre la façana es dreça un cloquer d'espadanya i tota la part alta de l'edifici és sobre pujada per un terrabastall, antiga obra de fortificació. L'edifici és construït amb grans pedres desbastades i carreus escairats a les cantonades; els murs són coberts d'arrebossat.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Genís de Monells)

És una obra del municipi de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura (Baix Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església parroquial de Sant Genís de Monells, està situada al barri de la Riera. És un edifici de grans dimensions, d'una nau amb capelles laterals capçalera poligonal i teulada a dues vessants. Té la façana dividida verticalment en tres cossos, al central dels quals hi ha la porta, de gran interès arquitectònic, on està situada la porta d'accés, d'inspiració clàssica; presenta una obertura d'arc escarser, entaulament i frontó circular, que apareix tallat i els costats laterals del qual s'avancen com si s'obrissin per mostrar la porta i la fornícula amb la imatge. Al centre e la façana hi ha un òcul amb motllures, on apareix inscrita en relleu la data del 1785. Un cap d'angelet separa aquest conjunt de l'òcul ovalat superior que té decoració en relleu. El coronament és sinuós, amb cornisa motllurada i boles de coronament. El campanar s'eleva en el cos esquerre de la façana; és de grans dimensions, de base quadrada i cos vuitavat, amb obertures d'arc de mig punt i la inscripció del 1788 a l'angle.

Muntanyes de Catalunya (Puig dels Frares)

És una muntanya de 123 metres que es troba al municipi de Palafrugell, a la comarca del Baix Empordà.

Muntanyes de Catalunya (Tossal Petit)

És una muntanya de 126,7 metres que és al municipi de Torroella de Montgrí, a la comarca del Baix Empordà.

Muntanyes de Catalunya (Puig de la Reina)

És una muntanya de 130 metres que es troba al municipi de Torroella de Montgrí, a la comarca del Baix Empordà.

Llacs de Catalunya (Estany de la Gola)

És un llac glacial situat a 2.249 m d'altitud a la conca lacustre de la capçalera de la vall d'Unarre del municipi de la Guingueta d'Aneu, al Pallars Sobirà.

Llacs de Catalunya (Estanyol Occidental de Canalbona)

És un estany del terme municipal d'Alins, a la comarca del Pallars Sobirà. És un petit estany, a 2.880 m d'altitud, format per un circ glacial. És sota el Collet Fals i el Port Franc, entre el pic de Canalbona i el Rodó de Canalbona, al massís del Montcalm. Hidrològicament drena cap al vessant sud dels Pirineus per l'Estany d'Estats, que vessa pel barranc de Sotllo i forma part de la conca de la Noguera de Vallferrera.

Llacs de Catalunya (Estanys de Baiau)

Són dos estanys naturals d'origen glacial situats a la capçalera de la Noguera de Cardós. La seva conca és de 128 ha, està orientada cap al nord-oest i té com a punts més alts la Pica Entravessada (2927 m) i el pic de Centfonts (2885 m) situats a l’extrem sud-est de la conca. Tenen una superfície de 8 ha el superior i de 1.6 ha l’inferior, essent el primer dels dos bastant profund (22 m).

La conca té la meitat de la seva superfície coberta per prats de Festuca airoides o de Festuca yvesii. La resta de la conca són tarteres o roca nua. Pel que fa a la química de les seves aigües, el material ric en sulfurs de les roques de la conca li confereix un pH proper o inferior a 5; són, per tant, uns dels pocs estanys pirinencs - juntament amb el d'Aixeus, a la mateixa vall i el de Pica Palomèra a la Val d’Aran - clarament àcids. Les mateixes condicions químiques fan que els organismes que hi poden viure siguin força diferents dels d'altres estanys i normalment menys abundants, les seves aigües tenen una transparència encara més elevada que els estanys pirinencs més comuns.

En aquest moments es troben englobats dins del Parc Natural de l'Alt Pirineu. El seu estat ecològic és Molt Bo segons la classificació de la Directiva Marc de l'Aigua. A diferència de l'estany de Pica Palomera, els de Baiau no s'han vist sotmesos a cap alteració minera de la conca

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Feliu de Boada)

És l'església parroquial al nucli de Sant Feliu de Boada, al municipi de Palau-sator (Baix Empordà), inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

L'església de Sant Feliu de Boada apareix documentada des del segle XI com a possessió del monestir de Sant Esteve de Banyoles. L'edifici actual data del segle XVI, i va ser bastit en estil gòtic tardà. Conservava alguns elements de l'antiga església romànica dels segles X i XI a la part baixa de l'absis. La sagristia va ser construïda en els segles XVII-XVIII.

Es troba elevada respecte del nivell del carrer. És un edifici d'una nau amb capelles laterals al mur nord o absis poligonal de tres costats. La porta d'accés és allindada, amb un timpà superior d'arc ogival amb motllures; hi són remarcables les dues impostes, amb relleus que representen animals alats, tot i que l'esquerra és l'única ben conservada. A la part superior hi ha un òcul atrompetat i el conjunt es corona amb un campanar de paret amb quatre obertures d'arc de mig punt; a la part inferior d'una de les obertures es conserva un matacà. A la banda dreta de la façana hi ha una torre de base quadrada i obertures rectangulars. El temple conserva restes de la fortificació

Esglésies gòtiques de Catalunya (Convent de Sant Sebastià)

O Convent de Sant Francesc fou un convent franciscà al municipi de la Bisbal d'Empordà. Les restes conventuals estan protegides com a bé cultural d'interès local. El convent va ser fundat l'any 1850 al lloc on antigament hi hagué una ermita dedicada a Sant Sebastià. L'església del convent de franciscans va ser iniciada l'any 1590. Sembla que la primera pedra fou col·locada el 18 de maig d'aquell any, i que la benedicció es va fer el 21 de desembre del 1591. El temple va ser ampliat l'any 1791. La façana és d'estil barroc. L'església està dedicada a Sant Sebastià, segurament en record de la primitiva capella que hi havia anteriorment al mateix lloc. A finals del segle XX, l'edifici del convent-noviciat de franciscans fou dedicat, en la part no ocupada pels frares, a l'Escola de Ceràmica. Des del 2003 és un dels centres de la Fundació Acollida i Esperança

Esglésies gòtiques de Catalunya (Ermita de Santa Caterina)

És una ermita de dimensions moderades al terme municipal de Torroella de Montgrí. L'ermita queda amagada a l'interior de la vall de Santa Caterina al nord de les muntanyes d'Ullà, Montgrí i Montplà. Hi arriba una pista forestal transitable des de la carretera entre Ullà i l'Escala. Tot i així hi ha múltiples camins i senders que hi menen, bé sigui pel coll de Santa Caterina entre la muntanya d'Ullà i el Montgrí o pel coll d'en Garrigars entre el Montgrí i el Montplà. Per l'est un camí s'enfila per la llera de la vall fins passat el coll on es pot arribar a la pista forestal que mena des de les dunes de Torroella fins a Sobrestany. L'edifici fou iniciat en un estil gòtic tardà, bé que barrejat amb modificacions barroques.

Muntanyes de Catalunya (Puig de les Pasteres)

És una muntanya de 157 metres que es troba al municipi de Palafrugell, a la comarca del Baix Empordà.

Muntanyes de Catalunya (Tossal Gros)

És una muntanya de 159 msnm al municipi de Torroella de Montgrí, a la comarca del Baix Empordà. Juntament amb el Tossal Petit forma una prolongació gairebé lineal del Serrat Llarg en direcció NO/SE cap a la Torre Moratxa. Al seu vessant sud hi ha el cau del Tossal Gros, una cavitat càrstica aprofitada com a sepulcre en època prehistòrica. L'entrada de la cova estava guarnida amb un dolmen destruït recentment, les lloses del qual es van escolar cap a l'interior de la cova. La seva estreta entrada fa un fort pendent cap a l'interior que un cop superat s'arriba a una petita cambra d'uns 16m de llargada per uns 3 a 5 metres d'amplària. Pericot i Esteva relacionaren l'època d'aquesta construcció amb les d'altres dòlmens de l'Empordà, enquadrant-los en les cultures materials del neolític final / calcolític.

Les primeres prospeccions arqueològiques més o menys serioses foren dutes a terme per un joves Lluís Pericot a l'estiu del 1923 enquadrats en els treballs previs a la presentació de la seva tesi doctoral que inclogueren diversos altres llocs del Massís del Montgrí com el cau del Duc d'Ullà o el cau dels Ossos. Fruit d'aquesta primera intervenció fou la troballa d'un ganivet de sílex extraordinàriament ben conservat, conservat al Museu d'Arqueologia de Catalunya. L'any 1925 Pericot tornà a excavar el lloc acompanyat del seu mestre Bosch i Gimpera. El mateix Pericot pronosticà el seu espoli més o menys realitzat per desconeguts els anys següents i de resultats ignorats. Hi ha notícia d'una visita arqueològica l'any 51 que recolliren petites peces de sílex. L'any 73 Pericot i Lluís Esteva estudiaren el dolmen de l'entrada, destruït entre el 73 i el 74 suposadament per uns espeleòlegs barcelonins. El jaciment també fou excavat per aquesta època per membres del Centre d'Estudis del Montgrí.

A finals dels anys 90 el jaciment fou objecte de noves excavacions encapçalades per Narcís Soler, professor d'història de la UdG, que havia detectat parts del jaciment presumptament intactes de l'activitat espoliadora. D'aquesta activitat en sortiren diverses troballes majoritàriament restes d'ossos humans molt fragmentats i en desconnexió anatòmica, això indicaria un dipòsit dels cadàvers sense enterrament. El seu estudi antropològic indica la presència d'un mínim de 31 individus majoritàriament adults. Pel que fa a les restes lítiques destaquen un ganivet de sílex una punta, ascles, petites destrals i plaquetes. Alguns d'aquests objectes apunten, segons criteri del Dr. Soler, a una cultura material del paleolític o l'epipaleolític. També s'hi han trobat restes ceràmiques. Tot plegat fa pensar que per la disposició de la cova i les restes trobades no va ser un lloc d'habitació sinó un lloc d'inhumació.